S'ACOSTEN LES ELECCIONS, COMENÇA EL SILENCI

De tots és sabut que cada mitjà de comunicació té les seues preferències, la seua “línia editorial” que fa contemplar les notícies des d'un determinat punt de vista, destacar unes sobre altres, o simplement ignorar aquelles que no els pareixen importants, en l'exercici legítim de la seua labor informativa.

Pel que fa a la secció política, els anys entre confrontacions electorals en els què les notícies fluïxen ab una certa normalitat, pot observar-se que sense apartar-se d'eixa línia editorial, es dóna certa "vidilla" a les notícies generades pels partits que representen certes sensibilitats, per als que sempre hi ha un xicotet buit en la secció de breus i inclús, en determinats moments poden gaudir del privilegi d'aparéixer en un quart de pàgina ab fotografia inclosa o ab la publicació d'algun article d'opinió lo qual sempre és d'agrair.

S'acosten les eleccions i comença el silenci, un silenci normal si considerem que les notícies més substancioses per als mitjans de comunicació les generen aquells que tenen certes possibilitats, o constituïxen factors distrosionadors en la normalitat d'una campanya que es preveu llarga i en la que Opció Nacionalista Valenciana encara pot donar sorpreses.

Ara formem part del silenci, un silenci en el què ens resistim a romandre per molt de temps, però mentrestant, vos oferim les imatges que no haureu pogut vore en cap mitjà de comunicació i els articles que no van ser publicats el dia nacional valencià... perquè s'acosten les eleccions.

UNITS SOM MÉS

Manolo Lapuente Monedero

President d'Opció Nacionalista Valenciana

Arriba el valencianisme polític a este 9 d'octubre, preludi d'any electoral, ab el panorama més enrevessat dels últims vint-i-cinc anys, fruit de les divisions, les bandositats, els personalismes i les vendes per liquidació d'existències.

Arribar a este estat en què ens trobem, no s'arriba com a conseqüència de la simple casualitat, és necessària la intervenció decidida de certs interessos personals, que han portat al nostre moviment d'error en error durant els últims sis o set anys fins a desarborar per complet lo que podria haver sigut una autentica alternativa de poder per mig de l'aplicació d'una visió valenciana de política, una visió més pròxima al poble al què es deu en exclusivitat.

Arriba el valencianisme a este dia de celebració ab el cap baix, conquistat el seu territori natural per oportunistes que esperaven acatxapats el moment de fer propi el refrany de “a río revuelto, ganancia de pescadores” i que han comptat ab la inestimable ajuda dels que han tret profit de les esperances i el treball de centenars de valencianistes, per a abandonar-los finalment al crit de tot per la pasta.

Curar les ferides de tots estos anys és tasca difícil, com ho és oblidar tots i cada un dels episodis d'este llarg culebron que va començar a emetre's allà pel 99; ferides i episodis que impossibiliten recuperar la situació anterior com a punt de partida i obliguen a buscar noves formes. Ara no és possible un únic partit que represente hegemònicament el valencianisme tricolor, ni és admissible que s'amaguen envoltats entre els plecs de la Senyera els interessos ocults de certs individus.

Els temps han canviat i les persones també perquè les experiències viscudes ens fan canviar i és hora de trobar noves formules que permeten reviscolar la idea, recuperar la confiança del nostre poble i avançar. Units som més, som molt més que la suma aritmètica de les nostres individuals, o millor dit podem ser més si ens unim en la diversitat però separant el gra de la palla, si obrim nous horitzons oferint a la societat solucions i no problemes.

Tot és possible si intervé la voluntat, si es té claredat d'idees i la ferma creença en lo que s'està fent. Opció Nacionalista Valenciana va iniciar este camí fa un any ab la firma de l'acord ab Esquerra Nacionalista Valenciana per a la creació d'una plataforma política que ens porte junts a les pròximes eleccions, a la que ha seguit una plataforma cívica a la què cada dia s'adherixen més entitats, associacions i persones individuals i que té com a objectiu establir les condicions per a fiançar el valencianisme després del 2007, convençuts que és este el camí, perquè UNITS SOM MÉS.

9 D’OCTUBRE, ¿UN FESTIU MÉS?

Miquel Àngel Gascón

Secretari d'Organització d'Opció Nacionalista Valenciana

Quan aplega este dia em pregunte qué celebrem els valencians i les valencianes, perque a peu de carrer observe una diàspora d’opinions i versions molt equiparable a la reiventada desvertebració del nostre poble. Si per a uns el dia 9 d’octubre és el dia nacional valencià, per a altres és una magnífica oportunitat per a fer pont festiu, pero també és el dia de la “Mocaorà”, el dia d’ofrenar més glòries a Espanya (si cap), d’ofrenar-les a uns atres paisos, de celebrar el naiximent d’un poble com si Jaume I haguera segut un alquimiste medieval i ab els seus poders haguera creat un poble del no res, de fer política institucional per a repetir el mateix discurs auntocomplaent de sempre, per a vore un acte secular que cada any pareix més provessó i menys cívica, o simplement un dia que s’aprofita per a descansar sense cap altra pretensió o reflexió.

Acabe de dir vore la provessó cívica, que no participar en ella, ab tota la intenció del significat de les paraules, perque realment és lo que passa, cada any hi ha més gent a la vora mirant, que acompanyant a la Senyera Coronada, com des de 1338 han fet els valencians que ens precediren. Pareix que ser valencià o valencianiste per extensió, s’hatja convertit en un espectacle buit de contingut i farcit de tòpics. Naturalment esta no és una sensació basada simplement en la celebració del dia del poble valencià, és una conclusió que podem extraure del devindre diari de la nostra societat que sembla, sincerament, anestesiada, sense capacitat de reacció ni crítica, pilars fonamentals d’una democràcia.

Per a alguns, l’anestèsia l’administra exclusivament el govern valencià actual, encara que des d’Opció Nacionalista Valenciana pensem que cal fer també un exercici d’autocrítica i no tirar les culpes al PP o als propis ciutadans, perque lo ben cert és que el valencianisme és incapaç de presentar a les valencianes i els valencians un projecte homologable que arrele a la nostra societat. I esta incapacitat és fruit, en bona part, de la divisió fraticida que ens definix als valencianistes. De manera que tampoc li podem reclamar a la societat una reacció, si nosatres no som capaços d’oferir una sèrie de mínims que ho faça possible.

Per tot açò, cal superar distàncies, conflictes i diferències simbòliques, per a trobar les confluències, coincidències i aspiracions que ens fan ser poble. Hem de canviar de prioritats, de plantejaments o continuarem observant com la majoria del poble està a la vora mirant com passa la provessó cívica, no tan sols del 9 d’octubre, sinó la de tots els dies de l’any. Pero fonamentalment hem de concienciar-nos d’una realitat pragmàtica si volem, unit som més.

ESPAI USURPAT

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció N.V.

Conten els més vells del lloc, que hi hagué no fa tant, una època en què podia contar-se ab els dits de les mans a les persones que assistien als actes del 9 d'octubre. Una època sense llibertats individuals en què la por retreia a la majoria i en la que les reivindicacions nacionalistes es cridaven en veu baixa, quan no en silenci.

Al silenci d'este període va seguir la irrupció atronadora de la Batalla de Valéncia i el dia nacional valencià es va convertir en clamor reivindicador per a una societat dividida per símbols i conceptes cridats per uns durant el matí i per altres durant la vesprada (costum que perdura fins als nostres dies) en una cerimònia repetitiva d'exaltació de la diferència encoratjada per centralitats externes al nostre poble.

Els més vells del lloc conten ara ab un certa sorpresa, que després d'haver viscut estes dos èpoques tan distintes i haver vist com ha arribat una cosa pareguda a la normalitat, comencen a sentir-se incòmodes, estranys i confusos. Si el 9 d'Octubre se celebra el naixement de Valéncia com a regne cristià, com a nació independent i moderna, ¿perquè cada volta les celebracions s'assemblen més al dia de la hispanitat? Si ara per fi nostre dia nacional és oficial, si no hi ha por, però contínua havent molt que reivindicar en el pla institucional i social, ¿perquè cada volta hi ha menys poble implicat en la celebració?.

Ha succeït quasi sense adonar-nos , ens ha agarrat tan ocupats en la busca permanent de diferències ab els nostres semblants que hem sigut invadits per rereguarda i ara som estranys en el nostre propi àmbit natural, ens han usurpat l'espai i si cada un de nosaltres fera un poc de memòria recordaria el moment en què va començar la invasió.

Primer van ser uns pocs jóvens vestits ab camisa blava repartint “innocents” fullets de propaganda, una excepció entre un mar de reivindicació valencianista que comprenia des del regionalisme “bien entendido” al nacionalisme més “descarat”.

Uns deu anys han sigut prou per a què la situació haja canviat radicalment i aquell xicotet grup de jóvens vestits ab camises blaves que procuraven passar desapercebuts mentres repartien els seus “innocents” fullets és ara molt més nombrós i ostensible, mentres que lo que va ser un mar de reivindicació valencianista a passat a ser un simple riuet mantingut per l'aportació hídrica dels hereus d'aquells que es podien comptar ab els dits de les mans durant la dictadura, ab un renovat sentiment de por que els fa assistir a la processó cívica quasi atrinxerats.

En deu anys, els crits de “¡En Espanya anem de cul!”, o “¡Que vullguen que no, Valéncia una nació!” que es corejaven ab força pels més jóvens comencen a ser emmudits per altres menys reivindicatius, llançats pels nous amos del carrer, que preferixen fer referència als immigrants, als homosexuals o als nacionalistes i no precisament per a reivindicar els seus drets.

Una dècada i les senyeres que flamejaven jalonades per excepcions de blau estrelat han perdut el seu protagonisme invadides per banderes espanyoles que s'anticipen desconsiderades al seu propi dia, mentres figures amenaçadores observen les senyeres estrelades al crit de “las estrellitas están en el cielo” el significat del qual, més allà del del to amenaçador ab què és pronunciada la frase, no hem aconseguit endevinar.

Els més vells del lloc preferixen hui observar des de la seguretat d'un cantó el pas de la Reial Senyera i els que anys arrere acudien ab tota la família, opten ara per deixar els seus fills en casa per pura precaució. Sense l'assistència activa dels històrics i ab l'absència de noves llavors es trenca el llaç generacional que nodrix l'esperit del 9 d'octubre i mentres continuem celebrant les nostres míseres diferències entre el matí i la vesprada sense comprendre que units som més, en el parterre es comencen a escoltar els ressons del “Cara al sol”... en el nostre espai usurpat.

22/10/06

lectures