El fet físic, material, tangible ens va fer observar al nostre voltant i percebre que, setanta anys després encara hi ha qui intenta justificar als que ens van afonar en la misèria de la història; ens va fer descobrir que la història a més de ser escrita pels vencedors és reinterpretada pels seus hereus quan la pau ens porta a l'oblit i les ànsies de concòrdia s'acompanyen ab l'absència de castic i punts finals.

  Baix la suau pell de la democràcia, s'amaga tot un moviment revisionista de la nostra història més recent que, acatxapat en redaccions de periòdics, ràdios i televisions, disfressat d'escriptor, intel·lectual o polític "constitucionalista de toda la vida", espera la seua oportunitat per a manifestar-se qual ectoplasma penitent al crit de "España se quiebra". La mera existència d'un només d'estos fills del moviment justifica per si mateixa que mantinguem els sistemes d'alerta sempre apunt.

  Vivim emboltats en una espècie de seguretat inqüestionable que ens fa pensar que res canviarà en lo substancial, que tot romandrà més o menys igual ab lleus variacions sobre un mateix tema. La generació de la que soc a penes va percebre els efectes de quaranta anys de dictadura perquè els xiquets sempre observen la realitat matisada pel seu propi vidre de colors, inclús se'ns va vendre la idea que havíem viscut una dictablanda. A les generacions posteriors, gens, en blanc, creu i ratlla, la majoria ni tan sols són capaços de discernir entre els que van ser els causants de la guerra civil i se senten sorpresos al descobrir que els seus propis iaios van patir els efectes, la misèria i la penúria; estan convençuts gràcies a la desmemoria col·lectiva que allò va ocórrer fa molt, molt de temps i si m'apuren... en una galàxia llunyana.

  Este moviment de desmemoria col·lectiva que cada volta es fa més palés ha provocat no obstant un altre (de la mateixa intensitat i en sentit contrari) justament per la recuperació de la memòria i aixina, mentres uns passen de puntetes sobre l'antany celebrat dia de l'Alçament Nacional, altres es manifesten en celebració del 75 aniversari de la República... i els papers es van omplint de reinterpretacions de la història, perquè el revisionisme històric no és patrimoni exclusiu de la dreta i la memòria selectiva també pren niu en aquells que van perdre la guerra.

  Quan el 17 de juliol de 1936 un grup de militars es va sublevar contra el legítim Govern, els espanyols van perdre la seua llibertat, van quedar ancorats en el temps i  generacions senceres van pagar les conseqüències de les proclames en defensa d'una, gran i lliure que primer van ser frases “innocents” pronunciades per liders exaltats però que més tard inflamarien les metxes de les bombes que van destruir tota una societat.

  Eixe mateix dia del mateix mes, del mateix any, Valéncia va perdre molt més. No sols es va quedar desposseïda del seu present embolicada per la destrucció primer i la represàlia després (hem patit molts 1.707), el poble valencià a més va perdre el seu futur, un futur que encara ens hem d'esforçar a recuperar.

  El 27 de juliol de 1936 estava prevista la celebració d'una reunió al Teatre Principal de Valéncia en la que representants polítics de les tres províncies havien d'haver nomenat la comissió de redacció de l'Estatut d'Autonomia Valencià, un estatut que seria sotmés a referèndum autonòmic en setembre d'eixe mateix any. Culminava aixina un procés que vènia arrossegant-se des del 33 acompanyat d'una gran expectació, debat i mobilització popular.

  Ab l'inici de la guerra civil espanyola, les valencianes i els valencians vam quedar a les portes de la recuperació del nostre autogovern com a nacionalitat històrica i sobre este procés soterrat per l'oficialitat durant la dictadura i oblidat per l'oficialitat durant la transició poc o res saben hui en dia nostres jóvens.

  Quan vam accedir per fi al nostre Estatut d'Autonomia ho vam fer no com la continuació d'un moviment de recuperació nacional, si no acompanyant al "pelotón de los torpes" en el repartiment conegut com “café para todos” a pesar que novament tots els sectors valencianistes es van mobilitzar com en els anys trenta.

  Si bé els partits promotors d'aquell intent de redacció de la nostra carta magna tenien com a denominador comú el ser i sentir-se principalment valencians, el nostre actual estatut va ser redactat per representants de partits centralistes que van considerar al nostre poble immadur i li van negar la possibilitat d'aprovar el text en referèndum, costum que com si d'una maledicció bíblica es tractara, ha tornat a repetir-se en la reforma aprovada este mateix any.

  Posats a revisar la història, no estaria de més que algú posara el focus sobre aquell poble valencià que va tocar ab els seus dits una autonomia no regalada si no merescuda per guanyada ab una maduresa que ara se'ns nega baix l'amenaça del bipartidisme.

  El 27 de juliol de 1936 vam perdre la nostra guerra i part del nostre esperit com a poble i encara que este cadàver no haja deixat ossos soterrats en fosses comunes i els noms dels que van lluitar per ell romanguen oblidats per la majoria, tenim l'obligació de continuar reivindicant la seua memòria. Valéncia també necessita la seua transició i fa setanta anys que arribem tard.

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció Nacionalista Valenciana