Al crit de “esperàvem estos resultats”, “hem aguantat l'envit a pesar de les circumstàncies adverses”, o el més socorregut “el nostre projecte és a llarg termini”, s'intenta negar el menor badall d'autocrítica que poguera acompanyar-se de dimissions, revisions del discurs o redefinicions ideològiques a l'empar del vell recurs de tirar-li la culpa a l'electorat perquè “no ha sabut captar el nostre missatge” o a preferit “la política de la propaganda enfront de les nostres colossals propostes”.

Lluny de tota esta litúrgia electoral es troba la realitat d'uns resultats que mostren un panorama desolador per al valencianisme polític que, sent extremadament generosos en l'ús d'este qualificatiu, ha repartit infortuni a destra i sinistra a pesar que cada u negue la seua pròpia realitat.

Si hi ha alguna cosa que ha quedat palesa en estes eleccions és que els arguments extremistes porten a resultats marginals.

El catalanisme més radical que es presentava fa quatre anys com la gran revelació pese haver obtingut un 0,32% dels sufragis, el passat 27 de maig va demostrar quant lluny es troba de les Corts a l'incrementar el seu percentatge en 0,17 punts.

Per la seua banda, l'anticatalanisme encarnat en una coalició que pretenia recuperar velles glòries a colp de taló, superava a males penes els dèsset mil vots després d'una desmesurada campanya que va fer ombra per moments a les dels grans partits.

Una altra de les realitats que ha deixat patent els resultats electorals és allò de “quien tuvo retuvo” o lo que és lo mateix, un partit ab “marca” sempre té un fons d'armari electoral al què poder recórrer arribat el cas.

Quan tots la donaven per liquidada, Unió Valenciana torna a sorprendre resistint en la trinxera l'embat dels que pretenien ocupar el seu espai electoral i ab una manifesta carestia de mitjans qual David enfrontat al Goliat d'una Coalició Valenciana que s'havia nodrit des de la seua fundació d'antics unionistes, aconseguix superar els resultats de l'autodenominat Palleter i el seu “atrévete a cambiar” de perfecte castellà.

Molts hauran sigut els bots que a compte d'este èxit es donaren en la seu del partit, i moltes les llàgrimes d'alegria abocades pels resistents militants de base, numantins de cor indestructible que, cegats pel fulgor de la xicoteta victòria obtinguda enfront de l'immediat competidor, no arriben a percebre que en esta ocasió la batalla s'ha guanyat com va guanyar la seua última el Cid... després de mort.

Haver obtingut més suport que el seu depredador més pròxim no evita la dura realitat de la perduda de dalt de cinquanta mil vots, ni que el vell virus de la divisió interna contínua trobant el terreny abonat entre les seues files, ni que l'ombra de la sospita continue planejant sobre les decisions preses pels seus dirigents.

Per a un observador mínimament informat, l'únic objectiu abastable (encara que extremadament difícil) havia de ser la consolidació del seu diputat provincial. Si açò és aixina, la campanya electoral hauria d'haver-se centrat en l'obtenció del nombre més gran possible de sufragis municipals en el partit judicial de Valéncia i per tant haurien d'haver-se recolzat mediàticament al màxim les candidatures locals d'esta circumscripció i fonamentalment la de la Ciutat.

No obstant això, es va optar per una extensa campanya del candidat a la Generalitat, que no tènia la més mínima possibilitat d'obtindre l'acta de diputat mentres s'escenificaven desencontres ab la candidatura municipal de Valéncia, es feien públics continguts de les reunions de l'executiva del partit que desacreditaven a Vicente González-Lizondo (en lloc de traure-li suc a la seua candidatura) i es reduïa al màxim l'activitat publicitària del mateix.

Les mateixes persones que han dirigit esta desastrosa campanya s'escuden en efímeres victòries i en excuses trillades per altres per a seguir al capdavant del partit, i al crit de “el nostre projecte és per al 2011” tanquen els ulls davant de la realitat d'un resultat que de no prendre's les mides adequades, convertirà la xicoteta gesta aconseguida, en l'última cavalcada d'Unió Valenciana.

A pesar de tot encara queda temps per a reaccionar, per a temperar en primer lloc els ànims interns i preparar-se per a iniciar una convergència valenciana moltes voltes anunciada però cap a la qual no s'ha donat ni un sol pas. Caldrà deixar de pegar bots d'alegria i després de retre comptes iniciar el camí, un camí, el que siga.

Carles Choví Añó

secretari general d'Opció Nacionalista Valenciana