Els distints moviments que en este sentit s'han produït en este últim any tindran sense cap dubte desenllaços de desigual fortuna, però hi ha una combinació que a priori pareix eixir derrotada des dels seus inicis, principalment perquè no ha sigut contemplada més que per xicotetes formacions com Opció o Esquerra Nacionalista Valenciana. La possibilitat de crear un gran moviment nacionalista que aglutine forces de totes les tendències i que donant per tancades les divisions identitàries, formalitze una alternativa real als partits centralistes ab franquícia en Valéncia (PP, PSOE, EU i ERPV), quedarà sense remissió postergada durant un nou cicle.

 Esta idea de crear una gran formació nacionalista no és nova, s'ha intentat moltes voltes, però és precisament ara quan més possibilitats d'èxit podria tindre si no fóra per la falta de voluntat dels partits que pogueren ser motor de la mateixa.

 La situació era molt més complicada l'any 1993 quan es va produir l'últim intent. Llavors un Rafael Blasco convertit en "Juan Sin Tierra" a la recerca d'un lloc en l'Olimp de la política, una Unió Valenciana forta, ab responsabilitats de govern en l'Ajuntament de València i representació en totes les institucions, una Unitat del Poble Valencià debilitada per una llarga travessia en el desert i algunes escissions, el Partit Valencià Nacionalista acabat de separar de l'anterior, Esquerra Nacionalista Valenciana capitanejada per un ex UV i algun grup menor més, van arribar a elaborar les BASES MÍNIMES PER A UNA CONVERGÈNCIA VALENCIANA, document que donaria pas al partit CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA VALENCIANA que haguera d'aglutinar a totes les formacions mencionades.

 La diferència de pes específic, els personalismes i alguna que altra posició irreductible, van desbaratar este projecte que, d'haver tingut èxit, possiblement haguera canviat el panorama polític valencià dels últims anys.

 En el fondo de tota l'operació per a la convergència es trobava, a més dels xicotets motius particulars de cada grup, l'intent decidit i sincer de crear un moviment propi, sòlid i ambiciós; un moviment nacionalista que fóra capaç de crear un model propi alié a les lluites fraticides que a pesar de tot ens han vingut acompanyant fins a la data.

 Després d'este últim intent fallit, Blasco va aconseguir trobar el seu lloc al sol donant un bot mortal ab doble tirabuixó i aterratge en el PP, Unió Valenciana va esvarar d'error en error per la pendent del fracàs fins a convertir-se en extraparlamentària que busca un cami que transitar sense acabar de trobar-lo, Unitat del Poble Valencià va aconseguir reunificar els seus trossos fundant el Bloc que vindria a ser un substitutiu del que haguera sigut CDV però concentrat en una única tendència, que a pesar dels increments de representació contínua estancada en el desert, a les portes de la Constantinoble però sense poder entrar en ella.

 Al contrari del que va succeir en 1993, en estos moments no hi ha cap figura buscant un port en què recalar, ni grans partits que acaparen la representació institucional, les grans qüestions que han dividit històricament als nacionalistes han trobat gradualment vies per les què transcórrer de manera més o menys pacífica, i a més, s'han introduït en el panorama polític valencià, partits que des d'una i una altra visió han pres el paper dels extrems albergant en el seu si els elements més recalcitrants i intransigents de les dos formes d'entendre el valencianisme.

 Ab un panorama aclarit de "mirlos blancos", ab partits extraparlamentaris (uns més que altres, però extraparlamentaris al cap i a la fi) i ab la gran massa de militants i simpatitzants situats en una posició centrada i dialogant (una volta repel·lits els extrems), ¿què impedix abordar novament la gran convergència?

 Desgraciadament ab tots els elements a favor falta el principal... la voluntat. No hi ha voluntat d'aglutinar el valencianisme, no hi ha voluntat de depurar el moviment, no hi ha voluntat de construir; només queda la voluntat d'obtindre representació parlamentària a qualsevol preu.

 Quan açò succeïx, les plataformes i els pactes deixen de ser projectes a llarg termini per a passar a ser rebolcons de cap de setmana ab l'únic objectiu de la satisfacció instantània. Necessitem arribar al 5% (o al 3% donat el cas) com siga i ab qui siga per a, una volta consumat l'acte i després de fumar el cigarret de rigor (si és que es permet fumar en la sala), abandonar el tàlem a tota virolla.

 En 1993 es va intentar crear un gran moviment de construcció nacional (encara que alguns dels firmants no s'adonaren) ara assistim incrèduls a la celebració d'uns quants matrimonis de conveniència, que Santa Lucía els conserve la vista.

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció Nacionalista Valenciana

publicat per Levante e.m.v. el 29/01/06