No és prou un minut de silenci per a rendir tribut als caiguts per la pàtria valenciana.

No és prou una corona de flors per a recordar a aquells que van lluitar pels nostres drets com a poble en Almansa fa 299 anys.

No és prou un estatut d'autonomia fet de mínims i faltat d'ambicions per a compensar els quasi tres segles de “justo derecho de conquista” despersonalitzador i centralista.

I perquè quant fem no és prou, les valencianes i els valencians tenim el deure de reunir-nos cada 25 d'abril i mantindre viva la flama de la nostra memòria col·lectiva, el record de lo que vam ser i de lo que podríem ser.

Quan en 1707 el vent de ponent va arribar a les nostres terres, no sols va marcir les nostres collites, també va debilitar el cor del nostre poble i va sembrar en els nostres camps la llavor de l'auto odi i de la divisió, privant-nos d'acudir junts i a una veu baix els plecs de la nostra senyera.

Perquè quant fem no és suficient, nosaltres, hereus dels qui es van proclamar nacionalistes en el passat, hem d'esmenar els errors, aprendre de la nostra història i reprendre el camí de la recuperació del nostre poble.

Rompa fort nostre clam, colliters;
Del cultiu detingam el quefers:
El Ponent malait tot ho arrassa,
I els vèrts camps I la sang nos abrassa
¡Alcem murs, alcem rasers
protectors de nostra casa…
i refresque nostra llar
l’alenada de la mar!...
Vent de Ponent marsix la collita,
Vent de Ponent lo cor debilita
I el nafra i el crema gelat o brussent...
VIXCA VALENCIA ¡¡LLIURE!!