Si hi ha alguna cosa que caracteritza Héctor per damunt de totes les seues virtuts personals (que són moltes), és l'estranya habilitat per a saber pronunciar les paraules exactes en el moment oportú, encara que en alguna ocasió he de confessar que no vaig saber o no vaig voler entendre el seu missatge.

Ens despedíem mútuament després d'haver compartit una agradable paella nocturna ab l'agrupació local d'Opció d'Almàssera quan va tornar a fer palés esta estranya capacitat. No perdes la fe, em va dir en eixe to particular que té Héctor entre institucional i paternalista de professor de secundària que fa temps ha perdut la pròpia fe i, les seues paraules van arribar en el moment oportú i necessari, perquè l'estiu es convertix per la inactivitat política i general en el període de reflexió que et permet qüestionar-te tot quant has fet, tot quant penses fer.

Fa més de vint anys que estic ficat en l'espessa farina del valencianisme polític i he de confessar que no hi ha matí que al despertar-me no em pregunte si de veritat val la pena l'esforç, el treball, les hores furtades a la família; si val la pena la dedicació de tantes i tantes persones a una idea que pareix no arribar a quallar mai dins de la societat valenciana.

Durant l'estiu, la quietud i la falta de contacte ab els que compartixen esta espècie d'addicció a la política, un té la temptació de respondre negativament a la pregunta i s'arriba a assumir que no val la pena, que vist com ens n'han anat les coses especialment des de l'any 99 i el panorama que se'ns presenta ab un parlament valencià cada volta més abocat al bipartidisme alimentat per les grans formacions ab la ajuda inestimable dels desbarats autòctons, qualsevol esforç està condemnat al fracàs.

Valéncia pot arribar a vore's com un taronger empeltat de llimera, en el que per molt que la soca pretenga donar taronges les seues branques no saben més que donar llimes i davant d'esta visió no cap més que rendir-se, defallir i arrecerar-se en les catacumbes a l'espera del miracle que vivifique novament les brases que puguen quedar. Molts abans han hagut de prendre este camí.

No obstant això, si ens llevem la teranyina del danyós pessimisme que flota davant dels nostres ulls, si expulsem eixa sensació fatalista de què tot està ja fet i res pot fer-se més, ens adonarem que encara és possible oferir una alternativa viable al valencianisme polític; una alternativa que passa (com sempre) pel sacrifici per la paciència i per la humilitat.

Ara més que mai, és necessari reconstruir un moviment que ha sigut víctima dels seus propis triomfs, que no ha sabut administrar les seues desgràcies i que ha perdut el seu eix diferenciador absorbit per la maquinària propagandística dels grans partits.

Les valencianes i els valencians continuen necessitant un partit propi que defenga els seus interessos per damunt d'obediències alienes a la nostra terra, però també necessiten un partit que no es perda en discussions existencialistes, que comprenga les seues necessitats i lluite per elles, que se situe al costat del teixit productiu valencià proporcionant-li els mitjans per a créixer, superar les distintes crisis que els afecten davant de la impassibilitat dels grans partits i puguen d'esta manera constituir-se en autentic motor del nostre progrés.

Si perdem la fe, si tirem la tovalla, estarem deixant el camp obert als que no veuen en la nostra terra més que un gran geriàtric per a Europa o una immensa ciutat de vacacions.

A pesar de tot, no he perdut la fe en una alternativa valenciana i valencianisa. A passat l'estiu i estem una altra volta en marxa, ara cap a Madrid.

CARLES CHOVÍ AÑÓ

Secretari General d'Opció N.V.