Fa molt de temps que Don Pío ens va deixar, just a temps de no ser engolit per les noves formes d'humor que van aniquilar als cuentachistes per a convertir-los en clònics monologuistes, però el costum de reorganitzar les paraules per a canviar el significat dels discursos ha calat fondo entre alguns intel·lectuals i polítics.

El passat dia 15 d'octubre tancava les seues portes la FIRA DEL LLIBRE de Frankfurt que enguany rendia homenatge a la cultura catalana, anant a càrrec de l'Institut Ramón Llull l'organització de la presència de Catalunya en el certamen. Fins ací tot correcte. Els peròs comencen a sorgir ab la participació de certs ajuntaments valencians en l'esdeveniment, l'actuació de la nostra AVL i l'aparició en escena de la màxima estrela televisiva del panorama català, el vicepresident de la Generalitat de Catalunya Carod-Rovira.

Deixant de costat qüestions existencials respecte a l'entitat del valencià, la unitat de la llengua o la seua independència, i atenent simplement a la justificació que hem sentit una i mil voltes dels nostres veïns del nord, que insistentment comparen la diferència entre valencià i català ab la que  existix entre el castellà que es parla en la península i el que s'utilitza, posem per cas, a Mèxic lo que ha ocorregut a Frankfurt no té justificació possible.

Si en la fira del llibre s'homenatjava a la cultura catalana, ¿què dimonis pintaven allí Joanot Martorell, les paelles o les falles? I que ningú es confonga, açò no és un crit visceral a l'estil de ¡¡ens volen robar la paella!! no,  açò és un al·legat de defensa del nostre patrimoni cultural, històric i social i, com en esta pàtria nostra en quant algú alça la veu en defensa de lo propi corre el risc de ser ridiculitzat immediatament, no he trobat millor manera d'explicar la qüestió de forma desapassionada que descontextualitzar els fets.

Suposem per un moment que la cultura objecte de l'homenatge a Frankfurt haguera sigut la d'Espanya, ¿haurien presentat “Cien años de Soledad” o “Veinte poemas de amor y una canción desesperada” com a obres cimera de la cultura espanyola?, ¿exposarien els “tacos”, el xile o el xurrasco argentí com a mostres de la gastronomia espanyola?, ¿destacarien com a festes típicament espanyoles el carnestoltes atacameño de xile o la dansa de la palmera en l'Amazònia equatoriana?.

Evidentment qualsevol intent d'Espanya per substanciar estes qüestions seria titlat de ridícul per la comunitat internacional i rebutjat de ple pels governs afectats pels intents de patrimonialitzar la seua “cultura” i, no obstant això, quan açò ho fa Catalunya respecte a Valéncia pareix lo més normal del món i qualsevol veu que s'alce respecte d'això és apagada immediatament per un allau de reprotxes i acusacions.

La cultura d'un poble pertany a este poble, i no depén de en quin idioma estiga escrita, viscuda o manifestada, o és que "Cañas y Barro" ¿no pertany a la cultura valenciana?, i les festes de la verema de Requena ¿són alienes al nostre acerb cultural? Descontextualitzem el tema i a bé segur que ningú podrà admetre que allò que ha ocorregut a Frankfurt no és digne de tots els reprotxes.

Cas a banda és l'obsessió de Carod-Rovira i E.R.C. per ficar a Valéncia i als Valencians en mitat de tots els seus particulars xous i haurem de demanar-li educadament que deixe de fer-ho, per a la qual cosa recorrerem a les seues pròpies ensenyances.

No fa molt, el Sr. Josep LLuis, apareixia en el programa de La Primera TENGO UNA PREGUNTA PARA USTED. La ciutadana que va realitzar la primera pregunta li va dir “Usted es aragonés” No, yo soy catalán –va respondre ell- “No” –va insistir Montserrat- ¿a no? bueno, pues usted me va a decir lo que soy yo  –va sentenciar irònicament Carod-Rovira.

Puix lo dit, les valencianes i els valencians sabem que som i si no ho sabem hem d'aclarir-ho pels nostres mitjans, entre nosaltres. Sr. Carod-Rovira, no continue insistint o haurem de respondre-li irònicament "¿a no? bueno, pues usted me va a decir lo que soy yo".

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció N.V.