Abans, fa tan sols uns dies, quan l'accés a l'estació de Jesús encara escopia la pols de l'accident, les principals veus de cada partit es van afanyar a apuntar les causes i aixina ocupar la seua quota de pantalla, tinta o espai radioelèctric (a voltes em fa la impressió que els polítics no sabem estar callats)

Quan els sorolls dels treballs de reparació de la línia 1 esvaraven per les escales en el seu camí cap a la superfície, els nostres governants ja tenien un culpable que dur-se a la boca; el conductor eixe protagonista involuntari de l'epígraf “error humà”, oferia ab la seua mort l'últim sacrifici a l'empresa/pàtria concloent la qüestió del perquè 42 humans s'havien convertit en víctimes d'un error.

L'escenari del descarrilament es mostrava a cada minut davant dels nostres ulls, les escenes de desconsol, de dolor i d'homenatge accedien a la intimitat de la nostra casa fent-nos participes de cada una d'elles i ja els principals grups es començaven a llançar culpabilitats i morts al cap (em continue preguntant si els polítics sabem alguna volta estar callats).

S'ha acabat el dol oficial (que no el real perquè este no té fi), el Papa ja ha resat per les víctimes en l'estació de Jesús mentres els seus pelegrins cridaven i cantaven al seu voltant ignorants de què la seua actitud no era la més adequada en eixe precís instant, i de tot allò que s'ha succeït, de totes les explicacions, de totes les conclusions, la més impactant sense cap dubte ens la va oferir el conseller d'Infraestructures, José Ramón García Antón al descriure l'accident ab dos paraules de gran pes, d'una rotunditat incontestable. Segons ens va explicar l'accident havia sigut FORTUÏT i INEVITABLE.

Rares vegades al triar una determinada paraula per a expressar un concepte intervé l'atzar. Les paraules tenen vida pròpia, una vida secreta que està lligada al seu significat més íntim, no al significat que creguem conferir-li a l'usar-les dins d'un context determinat.

La vida secreta de les paraules utilitzades pel conseller d'infraestructures ens transporta a una explicació que va més enllà de la que ell mateix volia transmetre'ns.

Per al senyor García Antón l'accident va ser fortuït, lo que significa que este va ocórrer sense causa coneguda, per atzar o més estrictament per la intervenció de la deessa fortuna, per a passar a sentenciar que va ser inevitable, o lo que és lo mateix que no es podia evitar per cap mig.

Hui que la desgràcia ocorreguda ens ha fet familiaritzar-nos ab noves paraules o conceptes com els sistemes de frenada ATP i FAP, que la informació corre per tots els canals de manera que cada valenciana i cada valencià sap que els sindicats i els usuaris d'este transport havien reclamat millores en la línia i solucions a problemes que llavors eren simples probabilitats però que ara són llistes de baixes, hui que cada un de nosaltres té un màster informatiu sobre el metro, les seues circumstàncies i els seus perills; FORTUÏT i INEVITABLE no són dos paraules que pugam admetre unides a l'explicació de perquè va passar lo que va passar.

Sol dir-se que l'home és amo dels seus silencis i esclau de les seues paraules i quan el conseller d'infraestructures ens va exposar la seua versió dels fets es va convertir en esclau d'esta i fins al dia de hui i a pesar de tot no ha variat un àpex la seua explicació, l'accident es va deure a l'excés de velocitat, va ser fortuït i inevitable.

Per descomptat, el conseller maneja una gran dosi de raó, o millor dit, te tota la raó. Si es deixa la seguretat a la fortuna, és inevitable que es produïsca un accident.

Com resa la llei de Murphy, tot el que pot eixir mal acaba per eixir malament... i encara seguisc preguntant-me perquè els polítics no sabem guardar silenci ni per respecte a les víctimes.

Carles Choví Añó
secretari general d'Opció Nacionalista Valenciana