Esta percepció de que algú estava intentant enganyar-nos per a traure profit va anar creixent més i més a mida que transcorrien les hores i els dies i possiblement va ser un dels factors que va determinar el resultat final dels comicis i el subsegüent canvi de govern.

 Transcorreguts prop de tres anys des d'aquells amargs dies, eixa sensació de patrimonialització de la desgràcia i de les seues conseqüències per part d'un sector encabotat encara hui en dia a negar les evidències, les proves i les certeses, lluny de desaparéixer contínua ben present gràcies als que s'empenyoren en tirar contínuament ombres de sospita sobre l'estat de dret i la legitimitat del resultat d'aquelles eleccions, alhora que continuen volent-se apoderar de la lluita antiterrorista com a corralet particular a qui només poden accedir els que compten ab el seu consentiment.

 Encara sona l'eco de les bombes per entre els embolics de ferro i formigó de l'aparcament de la T4 i els autoproclamats salvadors de la pàtria, la constitució i la democràcia, ja han donat mostres més que suficients de perquè a una gran part de la població al sentir els seus arguments ens recorre un bufit gelat per la columna vertebral que fa eriçar-se el cabell del bescoll.

  A les contínues crides a la divisió de la societat argumentant que els que fan impossible la unió són els altres ha seguit l'aplicació d'una distinta vara de amidar respecte a les víctimes d'este atemptat que, si es jutja per les actituds del P.P. i de la (segons pareix cada volta més polititzada) A.V.T. són menys morts que les víctimes anteriors pel ximpel fet de ser immigrants. Possiblement no hi ha hagut en la història del terrorisme de E.T.A. unes víctimes menys tingudes en compte que els dos equatorians difunts en Madrid (i açò haguera de fer-nos reflexionar a tots).

 A mida que han transcorregut els dies s'han incrementat les veus que demanen sensatesa i unitat democràtica davant del terrorisme, però també aquelles que reivindiquen el seu paper d'ÚNICS posseïdors de la raó i que esgrimixen esta possessió com a triomfal trofeu no sobre els terroristes, sinó sobre aquells que tenien-teníem esperança en una eixida negociada a la pau, un final del terrorisme a curt termini sense sang nova que vinguera a cobrir la vella sang vessada.

 La mateixa sensació de inquietud que va seguir al 11-M quan les veritats governamentals no coincidien ab les percepcions de la societat s'ha tornat a repetir durant tot el procés d'intent de pacificació. Durant tot este temps hem escoltat als que incansablement cridaven EN EL MEU NOM NO, els mateixos que en un altre temps callaven davant de processos semblants, o els que exigien que es complira la legalitat insinuant en eixe acte que el govern estava actuant il·legalment, negant la possibilitat de la pròpia negociació quan ells si ho havien fet anteriorment, o exigint que no es pagara cap preu polític mentres es feien els suecs quan se'ls recordava que ells van acostar presos i van anomenar Moviment d'Alliberament Basc a l'entorn terrorista.

 Desgraciadament E.T.A. no ha estat a l'altura de les circumstàncies. Seua i de ningú més és la culpa que una volta més la frustració substituïsca l'esperança i que la mort substituïsca a la pau, però també desgraciadament esta veritat no ha sigut compresa per un sector del P.P. que esperem siga minoritari i que pareix intentar tornar el colp patit després del 11-M sense percebre que allò va ser un harakiri, un castic auto infringit del que no es pot tirar la culpa als altres; un d'eixos errors que es paguen ab la confessió, el penediment i el propòsit d'esmena, tres conceptes que pareixen estar lluny de les previsions de la cúpula popular.

 Davant del terrorisme ningú pot erigir-se com a únic salvador, ningú pot reclamar tota la raó, ningú pot caminar a soles. Davant del terrorisme ha de primar la unitat d'acció, una acció que ha d'emanar del govern i que ha de ser secundada sense fissures per la resta dels partits. Potser cada un tinga el seu propi pla, la seua pròpia solució, però l'objectiu final d'acabar ab el patiment bé val el sacrifici de les pròpies solucions per la unitat dels demòcrates.

 En este assumpte, les víctimes no són patrimoni de ningú i si els dirigents populars no són capaços de comprendre-ho, de canviar de postura, de tornar al solc, llavors estem perduts, E.TA. haurà guanyat.

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció N.V.