|
“I
mentres altres cullen les flors de la victòria...”
Així ho diu un conegut himne valencià que els
“secessionistes” titulen Cant de lluita i els
“unitaristes”, Cant de redempció . Però, malgrat
la diferència de títol, la música i la lletra són
totalment iguals.
En el període democràtic que hem viscut ha passat
suficient temps per reflexionar i valorar. Resulta curiós
que totes les regions d’Espanya que han tingut uns
fets diferencials respecte a la majoria –bé de
naturalesa econòmica, bé lingüística, bé insular–
han comptat amb partits polítics d’àmbit regional
amb presència parlamentària bé autonòmica o bé en
tot l’Estat. I quan més important ha sigut aquesta,
sembla que més important ha sigut l’autonomia en qüestió.
És el cas de les Canàries, de Galícia, d’Euskadi,
de Navarra, de Catalunya i de les Balears. L’única
excepció, la valenciana. A València, l’electorat, el
poble, ha optat al llarg d’este temps per partits d’àmbit
panespanyol, centralistes, de concepció i de direcció.
I se’ns ha dit que una presència valenciana forta en
els partits d’àmbit estatal seria lo millor per als
valencians.
Però ahí estan els fets. Després de consensuar els
partits dominants el Pla Hidrològic, un d’ells ens
deixa sense transvasament i sense aigua. I després,
l’ha atacat, potser pensant que la solució es
descartava perquè era faraònica, conflictiva o qui
sap. Però les alternatives proposades han estat una autèntica
presa de pèl. No arriben ni a satisfer la quarta part
dels cabals que serien desitjables. I s’estrangula per
sempre el desenrotllament de l’economia agrària en el
sud valencià (també a Múrcia i Almeria).
Per altra banda, una bona part de l’economia
valenciana ha optat per la construcció i l’urbanisme.
Però eixes activitats necessiten després garantir
suficient proveïment d’aigua, primer aprofitament i
servei d’aquesta (més encara que el del reg). Però
amb la negativa al transvasament també s’estrangula
aquesta activitat econòmica (una activitat que haurà
estat una aberració urbanística, un atac al medi
ambient... Tot lo que es vullga, però que en extensió
i en irracionalitat no és molt distinta de la que
s’ha fet en Catalunya, Balears, etc., sobre les quals
tothom callà).
Restarà per altra banda una part del sector terciari
enfocat al sector turístic (amb tots els fallos i
defectes que es vullga). Però tampoc podrà créixer
per falta de subministrament d’aigua. I
l’alternativa que es planteja no es que es facen
apartaments en los Monegros o a la Terra Alta, o per allà.
L’alternativa que es planteja es portar el turisme a
Croàcia, Tunísia o el Magrib. També el
desenrotllament turístic queda estrangulat.
Resta, finalment, el sector productiu tradicional
valencià. Eixe que sempre ha estat exportador per
naturalesa i que té els mercats més allà dels
Pirineus. Doncs bé. Hem restat fora dels projectes de
transports del Govern. Però arriba l’oposició:
Loyola de Palacio i els seus, i també ens deixen fora,
com s’ha vist en la proposta del grup d’alt nivell
de la Unió Europea que presidix i que informa de les
prioritats de les xarxes de transports europeus per als
propers anys. La marginació dels valencians és, doncs,
doble. Per una part, no comptem per anar al centre
d’Europa i, ara, no comptem tampoc com espai de trànsit
entre Àfrica i el cor del continent i que, segons el
grup de De Palacio, passarà, com no, per Madrid en un
eix Algesires-Madrid-Saragossa-Barcelona. Al qual ara
qualifiquen “d’Arc Mediterrani”.
Si la nostra vera activitat és l’exportació i ens
posen entrebancs per a exportar i per a competir, ¿què
ens queda?
“I mentres altres cullen les flors de la victòria...” |
