Però tampoc Espanya no és ni Alemanya ni Anglaterra. I la intenció d’establir un sistema federal o descentralitzat com en aquests tampoco funciona. La cosa es complica molt més amb la confusió entre Espanya i Estat espanyol (segurament passa en molt altres casos) i encara que per part de l’Estat ha hagut una constant voluntat d’identificar-se amb Espanya son realitats diferents. Malgrat els intents no han arribat mai a coincidir del tot els àmbits de l’Estat espanyol i els de Espanya. Fa tres-cents anys que Gibraltar no és Estat Espanyol, ni pel que sembla, pensa ser-ho. Però és, iniscutiblement, Espanya. I si Catalunya és Espanya, per la mateixa raó de tres Andorra és Espanya. Però l’Estat andorrà no ha sigut mai part de l’Estat espanyol, ni ho es, ni ho serà mai.

Lo que ha passat a Espanya és que una immensa part d’ella, majoritària en població i en territori, es va constituir a través d’un procés de convergència que va donar lloc a l’unitarisme. I aixó ha creat concepcions, posicions i conviccions en la majoria a favor de la unitat jurídica, unitat política, unitat religiosa d’Espanya. Fins i tot en la coincidència d’aquesta en l’àmbit de l’acció política.

Però una altra part d’Espanya: la menor, es va constituir amb esquemes plurals: pluralitat de regnes, pluralitat d’instituciones polítiques, pluralitat d’ordenaments jurídics, diferents àmbits d’actuació dels poders polítics, dels poders econòmics i dels poder religiosos. I aixó també s’ha plasmat en unes formes de vida, en unes concepcions i criteris. De lo que resulta que mentre una part d’Espanya, la major, funciona mentalment amb esquemes unitaris, i això ho aporta la política, hi ha una altra, la nostra, que s’ha explicat sempre en temes plurals. I tan Espanya és l’una com l’altra. Del que es tracta, sense canviar la Constitució, és continuar en l’organització de l’Estat contemplant aquestes realitats. No perdre’s en la imitació a ultrança de França ni d’altres, i organitzar l’Estat espanyol conforme a eixa realitat que és Espanya i no a l’inrevés.

La confusió i l’error s’ha produït quan s’identifica Espanya amb una peculiar forma d’organització de l’Estat a la que se li practica una devoció quasi religiosa, una autèntica heretgia sustentada per una bona part de l’Església espanyola. Perquè l’Estat no és més que una organització, i com tota organització s’ha de construir amb criteris organitzatius. S’ha d’organitzar en funció de la constitució real de la Pàtria o de la realitat a la que ha de servir. Espanya és Espanya, tan si el seu Estat s’organitza unitàriament, pluralment o descentralitzadament. Espanya, com Itàlia, com França, com Alemanya, no es disol ni es desfà si l’Estat pren una o altra determinada forma d’organització. Ve tot això a esment lligat amb la demagògia molt freqüent en la política espanyola d’escandalitzar amb eixe tema com quan un conegut polític espanyol deia amb motiu de l’aprovación d’un Estatut allò de “se quieren cargar la España de los Reyes Católicos”. Fals. Voldran atacar l’Espanya unitària i centralista dels Borbons. Però l’Estat dels Reis Catòlics era un Estat plural. Com Estat plural fou també, el dels Àustries (on Espanya tingué el més gran Imperi del món amb els Reis Catòlics i els Àustries). I ha fet el ridícul amb l’Estat unitari dels Borbons on ho va perdre tot. Ací es critiquen les formes plurals d’Estat, qualificant-les d’antiquades quan Anglaterra, model d’Estat plural, ha estat fins la meitat del segle XX una superpotència (i encara ho es, molt més que Espanya).

També és gran la demagògia la consistent a qualificar de secessionistes o separatistes als qui, equivocadament, o no equivocadament, opten per una altra forma d’Estat, un altre model d’Estat. Separatisme és l’agregació a una altra Pàtria o la independència, però mai l’acció o la voluntat d’organitzar-se d’una altra manera. Curiosament, amb una descentralització molt més tímida que la portada a terme per l’Estat de les Autonomies, els defensors de les Bases de Manresa, foren acusats de “separatistes”. La qualificació de “separatistes” és la invectiva que es llança a la cara del que no pensa com tu.

I ve al respecte la famosa frase d’aquell polític espanyol quan deia: “No habría separatistas si no hubiesen separadores”.

Jo crec que a Espanya hi ha molts més separadors que separatistes. Però aquells no es conten.

VICENT MIQUEL I DIEG O

President d’Unió Democràtica del Poble Valenciá