Quatre dies mal comptats porta nostre Estatut en vigor i els que tant es van felicitar pel seu part, comencen a amagar ab rectificacions urgents i esmenes necessàries que cobrisquen necessitats desateses. Després de vendre'ns les seues bondats, la seua lleialtat cap a la constitució, el seu exemple de negociació, i la (per a mi) incomprensible qualitat d'haver arribat els primers, els seus mateixos pares reconeixen obertament no haver-ho fet bé, sense dimitir cap dels dos cinc minuts després de tan gran clavada de pota.

Francisco Camps i Joan Ignaci Pla encara somriuen en la foto que va immortaliltzar l'acord sobre l'Estatut que van firmar el passat any 2006 i ja comencen a percebre's les conseqüències (fonamentalment econòmiques) d'aquell text consensuat per a la major recepció de medalles i condecoracions en les directives dels seus respectius partits i no per al millor autogovern de les valencianes i els valencians.

Cert és que en este nou Estatut es va introduir un canvi significatiu; la plasmació negre sobre blanc del caràcter de nacionalitat històrica de l'actual Comunitat Valenciana, però una cosa és admetre lo que s'és i una altra molt distinta és paréixer lo que s'és.

Aquelles autonomies que, com la nostra, compten ab un ric passat històric i cultural, no sols tenen reconeguda la seua peculiaritat nacional perquè estiga escrit en el seu estatut, sinó perquè en el seu quefer quotidià, els hòmens i dones que ocupen llocs de responsabilitat en les distintes administracions es comporten i obren en conseqüència. No sols se saben pertanyents a una nacionalitat històrica (siga esta Catalunya, el País Basc, Galícia o qualsevol altra), si no que s'empenyoren en demostrar-ho i fer-ho saber; en definitiva a paréixer-ho.

Fa uns dies llegia en el periòdic unes declaracions del Sr. Pla en les què destacava que ab Aznar la inversió per capita a València del govern central havia sigut 180 euros inferior a la mitjana i que no obstant, ab Zapatero esta diferència es reduïa a 60. Declaracions que intentaven tirar un poc de llum sobre el continu goteig de reivindicacions del Govern Valencià al·legant discriminació de tracte respecte a altres autonomies.

És curiós vore la quantitat de coses que poden arribar a dir sense voler els polítics, quan s'encaboten a explicar lo que si volen dir.

De tota esta baralla de xifres, acusacions i reprotxes es poden extraure unes quantes conclusions que segurament no entraven en els plans de Camps ni de Pla a l'hora de fer declaracions i la primera i més important és que cap dels dos està disposat a reivindicar res al govern central quan este és del seu propi partit.

Cert és que Camps, tan contestador i tan exigent econòmicament parlant ara, romania mut quan la responsabilitat de repartir els diners públics requeia en el seu cap de files José Mª Aznar i “ens tocaven” 180 euros menys a cada valenciana i valencià que a la mitjana dels espanyols; però no és menys cert que a Pla hauria de caure-se-li la cara de vergonya, ara que els seus ocupen La Moncloa, puix continuem per davall de la mitjana en inversions.

Abdós dirigents o millor dit, abdós formacions, haurien d'adonar-se que governe qui governe en Madrid, la seua responsabilitat ab els ciutadans a qui representen els impedix conformar-se ab una situació en la  què Valéncia perceba encara que només siga un cèntim per davall, no ja de la mitjana, si no de lo que en justícia ens ha de correspondre. No pot permetre's que sent una de les autonomies que més aporta als fons de l'estat, no existisca una reciprocitat respecte a les inversions.

Haver ajuntat les voluntats de les dos formacions majoritàries en el panorama polític valencià i que d'eixa unió nasquera una afirmació tan important co esta “És motiu d'esta reforma el reconeixement de la Comunitat Valenciana, com a Nacionalitat Històrica per les seues arrels històriques, per la seua personalitat diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu Dret Civil Foral” obliga, o haguera d'obligar als nostres polítics a actuar en conseqüència, a intentar almenys paréixer lo que manifesten ser i açò no succeirà mentres estiguen més pendents de qui ocupa la butaca presidencial del Govern d'Espanya que de les necessitats nostre poble.

Lo altre, comportar-se de manera diferent de la que s'expressa ens porta a la conclusió del meu iaio Víctor: “dis-me que presumixes, i et diré que manques”.

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció N.V.