|
Quatre
dies mal comptats porta nostre Estatut en vigor i els
que tant es van felicitar pel seu part, comencen a
amagar ab rectificacions urgents i esmenes necessàries
que cobrisquen necessitats desateses. Després de
vendre'ns les seues bondats, la seua lleialtat cap a la
constitució, el seu exemple de negociació, i la (per a
mi) incomprensible qualitat d'haver arribat els primers,
els seus mateixos pares reconeixen obertament no
haver-ho fet bé, sense dimitir cap dels dos cinc minuts
després de tan gran clavada de pota.
Francisco
Camps i Joan Ignaci Pla encara somriuen en la foto que
va immortaliltzar l'acord sobre l'Estatut que van firmar
el passat any 2006 i ja comencen a percebre's les conseqüències
(fonamentalment econòmiques) d'aquell text consensuat
per a la major recepció de medalles i condecoracions en
les directives dels seus respectius partits i no per al
millor autogovern de les valencianes i els valencians.
Cert
és que en este nou Estatut es va introduir un canvi
significatiu; la plasmació negre sobre blanc del caràcter
de nacionalitat històrica de l'actual Comunitat
Valenciana, però una cosa és admetre lo que s'és i
una altra molt distinta és paréixer lo que s'és.
Aquelles
autonomies que, com la nostra, compten ab un ric passat
històric i cultural, no sols tenen reconeguda la seua
peculiaritat nacional perquè estiga escrit en el seu
estatut, sinó perquè en el seu quefer quotidià, els hòmens
i dones que ocupen llocs de responsabilitat en les
distintes administracions es comporten i obren en conseqüència.
No sols se saben pertanyents a una nacionalitat històrica
(siga esta Catalunya, el País Basc, Galícia o
qualsevol altra), si no que s'empenyoren en demostrar-ho
i fer-ho saber; en definitiva a paréixer-ho.
Fa
uns dies llegia en el periòdic unes declaracions del
Sr. Pla en les què destacava que ab Aznar la inversió
per capita a València del govern central havia sigut
180 euros inferior a la mitjana i que no obstant, ab
Zapatero esta diferència es reduïa a 60. Declaracions
que intentaven tirar un poc de llum sobre el continu
goteig de reivindicacions del Govern Valencià al·legant
discriminació de tracte respecte a altres autonomies.
És
curiós vore la quantitat de coses que poden arribar a
dir sense voler els polítics, quan s'encaboten a
explicar lo que si volen dir.
De
tota esta baralla de xifres, acusacions i reprotxes es
poden extraure unes quantes conclusions que segurament
no entraven en els plans de Camps ni de Pla a l'hora de
fer declaracions i la primera i més important és que
cap dels dos està disposat a reivindicar res al govern
central quan este és del seu propi partit.
Cert
és que Camps, tan contestador i tan exigent econòmicament
parlant ara, romania mut quan la responsabilitat de
repartir els diners públics requeia en el seu cap de
files José Mª Aznar i “ens tocaven” 180 euros
menys a cada valenciana i valencià que a la mitjana
dels espanyols; però no és menys cert que a Pla hauria
de caure-se-li la cara de vergonya, ara que els seus
ocupen La Moncloa, puix continuem per davall de la
mitjana en inversions.
Abdós
dirigents o millor dit, abdós formacions, haurien
d'adonar-se que governe qui governe en Madrid, la seua
responsabilitat ab els ciutadans a qui representen els
impedix conformar-se ab una situació en la què
Valéncia perceba encara que només siga un cèntim per
davall, no ja de la mitjana, si no de lo que en justícia
ens ha de correspondre. No pot permetre's que sent una
de les autonomies que més aporta als fons de l'estat,
no existisca una reciprocitat respecte a les inversions.
Haver
ajuntat les voluntats de les dos formacions majoritàries
en el panorama polític valencià i que d'eixa unió
nasquera una afirmació tan important co esta “És
motiu d'esta reforma el reconeixement de la Comunitat
Valenciana, com a Nacionalitat Històrica per les seues
arrels històriques, per la seua personalitat
diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu
Dret Civil Foral” obliga, o haguera d'obligar als
nostres polítics a actuar en conseqüència, a intentar
almenys paréixer lo que manifesten ser i açò no
succeirà mentres estiguen més pendents de qui ocupa la
butaca presidencial del Govern d'Espanya que de les
necessitats nostre poble.
Lo
altre, comportar-se de manera diferent de la que
s'expressa ens porta a la conclusió del meu iaio Víctor:
“dis-me que presumixes, i et diré que manques”.
Carles
Choví Añó
Secretari
General d'Opció N.V.
|