Fa un any pareixia que per fi els astres s'havien alineat correctament i que la necessitat feta virtut podia donar pas a un gran consens, esta volta un consens real i no imposat, sobre lo que som els valencians.
Hui, per desgràcia ha transcorregut un any en el què novament i van sent massa voltes, les possibilitats de pau en la nostra Pàtria pareixen desaparéixer com el fum entre les nostres mans; els astres han tornat a desalinear-se i rebroten ab major virulència les guerres d'antany, reapareixent en el panorama polític els fantasmes del passat.

Fa uns dies obria les portades de periòdics i capçaleres dels noticiaris de ràdio i televisió la pancarta apareguda en el Camp Nou ab el mapa dels països catalans, acte culminant del corre-llengua que de manera quasi desapercebuda ha passat per les nostres terres en dates pròximes i este acte ha reobert velles ferides desencadenant tota una sèrie de manifestacions de repulsa o adhesió.

El tema no és nou, ni ha perdut la seua vigència, només ha restat endormiscat, latent, subterrani... per a ressorgir a benefici d'un injuriat president de club esportiu que no ha dubtat ni un segon a utilitzar-nos als valencians per a llavar la seua imatge.

Açò últim, això de la utilització dels valencians, els seus símbols, la seua identitat, la seua pàtria, tampoc constituïx una novetat. Ens ha passat tantes voltes que quasi hem perdut la capacitat de resposta. Ens tenen tan acostumats que al final pareixem culpables i aixina ho han fet notar certs “representants” del nostre poble en tertúlies mediàtiques.

Lo pitjor, lo autènticament roín, no és que els catalans o una part d'ells consideren que la seua pàtria s'estenga més enllà del que ells anomenen la Catalunya estricta, lo pitjor és que existisquen valencians que estiguen d'acord de ser colonitzats baix el pretexte de la pertinença a una cultura superior.

L'origen d'esta actitud es troba clarament marcat per l'auto-odi que es practica en la nostra nació ab trets d'autentic fervor religiós, un auto-odi que es troba fidelment descrit per Joan F. Mira en el seu llibre “Sobre la nació dels valencians” quan es pregunta ¿ser valencià és prou ser? Els valencians com a poble vivim eternament acomplexats per la resposta a esta pregunta i aquells que consideren que ser valencians no és prou ser, busquen en la pertinença a una pàtria més gran la solució al seu conflicte identitari. En uns casos la resposta es concreta en un adhesiu ab l'eslògan “orgulloso de ser español” i en altres, per oposició, en manifestacions del gènere “sóc un català d'Alcoi”, però en definitiva abdós opcions no són més que manifestacions discrepants d'una mateixa realitat, és preferible ser una regió d'una altra nació que ser nació, és preferible sentir a Valéncia com la "patria chica" i ofrenar noves glòries a la gran nació, siga esta Espanya o Catalunya.

En la dècada dels 30, Nicolau Primitiu va descriure ab rotunditat l'existència de tres Valencianismes, o de tres moviments que, emparats per este nom reaccionaven de manera distinta davant de la realitat nacional valenciana; el valencianisme castellanista, el valencianisme valencianista i el valencianisme catalanista. Per desgràcia en tot este temps l'única variació perceptible a este respecte és que els valencianismes s'han anat replegant als seus extrems, principalment en l'època de la transició, sent el Valencianisme Valencianista (aquell en què Nicolau Primitiu va posar les seues esperances per a la construcció nacional), la verge vestal sacrificada en la cerimònia de l'auto-odi.

Fa poc més d'un any pareixia aguaitar un cert moviment cap al Valencianisme Valencianista des de tots els sectors del valencianisme, però això va ser fa un any, una eternitat. Ara com tantes voltes el moviment pendular ens ha portat novament als extrems, a pensar que ser valencià no és prou ser, que cal buscar noves pàtries a què oferir glòries a costa de lo propi. Una volta més es diluïx l'oportunitat d'un gran moviment de construcció nacional i van sent massa.

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció N.V.