En esta part del "culebró" (i perdoneu la parauleta) els torna a tocar fer de roïns als catalans, abominats per l'oposició i certa part dels governants; ja se sap: tot allò de desestabilitzadors, separatistes, anticonstitucionals, que només viuen per a desmembrar ESPAÑA, etc,etc. Ara resulta que són quasi tan roïns com els bascs, xé.

Eixa reveladora comunitat de parers entre certs sectors del PSOE i del PP(E) ens torna a confrontar a la realitat que des d'allà dalt a la meseta, des dels "mentideros de la Villa y Corte", seguixen prenent a la resta dels ciutadans per a catatònics amnèsics. És clar que esta confusa Constitució, de la que tants parlen i a la que tants pocs coneixen, està perdent l'alé de consens que la creà allà pel 75. Pero, que en ares a la hipocresia política i al maquiavèlic "tot val", els bons Senyors del PP(E) s'obliden ara de quan dien que CiU recolzava la Constitució, garantint l'estabilitat i govern de l'Estat (de fet, tan bons eren els catalans en aquella època que fins i tot el senyor Aznar parlava la seua llengua en la intimitat!!!), només pot provocar rialles; almenys en les persones ab l'edat suficient per haver-ho viscut. També resulta prou divertit que l'ocasió de la reunió dels guerristes i gonzalistes haja de ser abominar dels nacionalistes catalans; que també li pareixien a González no ja bons sinó d'allò més excel·lents a l'hora de mantindre'l en la cadira (no obstant este no féu mai l'esforç de parlar català en la intimitat, qui sap per qué) i d'assegurar el govern constitucional de l'Estat. Sense parlar d'Ibarra o de Bono, el govern regional del quals es trobà enormement facilitat i assegurat pel manà que plovia des de Madrid, on González governava gràcies a Pujol, i als qui mai no féu ois en aquells temps.

D'esta manera es fa palés el doble concepte d'Estat que s'amaga tant dins el PSOE com el PP(E), sí també d'estos últims, perqué poc s'ha sentit a Piqué ni al PP català dir res sobre la qüestió, sobretot considerant que també han col·laborat poc o molt en l'elaboració de l'Estatut. Piqué sembla assistir, molt interessat, ad un joc de pilota, i més després de la que li llançà a Zaplana, esperant a vore qui la fa fora. Eixa actitud dóna a entendre que, sentint-se català, no obrirà la boca contra els seus "leaders" madrilenys, pero si els col·legues nacionalistes aconseguixen l'Estatut se n'alegrarà, a lo manco si no l'obliguen a bramar des de Gènova.

Potser algú diga que el problema està en qué estos catalans són més nacionalistes que els altres; per d'això res, els fets són els fets, i no digam a l'hora d'elaborar el projecte d'Estatut, on moltes voltes Esquerra i el PSC han hagut de frenar a CiU, que volia forçar més l'envit. Si Esquerra Republicana té una cara que sembla més nacionalista no es pot oblidar que fon Convergència i Unió qui muntà la xàrcia diplomàtica catalana repartida arreu del món, camuflant-la baix el nom d'Oficines Comercials, a la que lo únic que li manca és repartir passaports. I tot açò, evidentment, ab l'acord d'Aznar, que no hi veia llavors cap atemptat a la unitat de la "Pàtria"; pero com que darrerament sembla un poquet amnèsic...

I tot açò ¿que ens deixa? Ens deixa que Zapatero i el corrent federaliste del PSOE no poden renegar de la seua història; que Zapatero necessita als catalans (siguen els qui siguen) per a governar (exactament igual que li passava ad Aznar); que la Gran Coalició que alguns han reclamat (sobretot des de la dreta, pero no solament) no té gens de probabilitats de fer-se en Espanya (els fills dels represaliats no estan encara en disposició d'ajuntar-se ab els fills dels falangistes, per molt que es parle de "consens" constitucional); que el propi PP(E) no es refia del PP català, ni tampoc del de Galícia (ab les espases tretes per al "aprés-Fraga" i preparant-se per encetar la drecera catalana); etc, etc... Es poden citar moltes més raons, pero potser una de les més bàsiques és que quan dos rinyen no solen seguir vivint junts, com li ho recordava al parlament espanyol la delegació del català que hi presentà el projecte. És a dir, si el projecte no s'aprova en sa major part com a expressió de la voluntat dels catalans representada per la gran majoria del Parlament, i els catalans han dit prou clar lo que no consentiran que es toque, només els restarà una altra porta (en expressió de Carod-Rovira no negada per Maragall).

Més clar aigua, si no s'aprova l'Estatut, Espanya es pot trobar en la mateixa situació que l'URSS davant la independència dels paíssos bàltics, i a vore que fa el govern central; per moltes ganes que puguen tindre'n els unitaristes del PSOE, plantar la Brunete en la Diagonal no quedaria massa bé davant els col·legues europeus (eixa solució ja l'intentà Gorbatxov a Tallin i Riga sense cap èxit). I per molt que alguns del PP(E) els agradara retornar a vells costums, pegar un colp d'estat no li faria gràcia ni a Bush. Resta per saber si els catalans sostindran el "joc fora" o faran el ridícul més espantós de la democràcia, encara que en eixe cas més els valdria exiliar-se.

Per tant, si en el primer cas s'aprova l'Estatut, Catalunya es queda ab una part d'Hisenda, de l'IVA, etc, etc, etc...; o siga, atenyen grosso modo les condicions de bascs i navarresos. I certament ací ne tenim una altra i de ben grossa, perqué tots eixos senyors que bramen contra el desmembrament d'ESPAÑA, sobretot des de la dreta, s'obliden que la constitució eixa que diuen tan igualitària i democràtica i que tant defensen, establix des del principi dos ciutadanies espanyoles diferentes, una privilegiada (bascs i navarresos) i altra normaleta (tots els demés pagans). Curiosament quan algun dels normalets demana lo mateix que tenen els privilegiats, va i és un desestabilitzador, trencador d'estats, i Déu sap quantes coses més.

I en el segon cas, si no s'aprova, o es retalla tant que els catalans es fan avant, i decidixen obrir la porta i anar-se'n (cosa factible encara que molts no hi creguen), quasi que més val no pensar en quina classe d'estat seria una ESPAÑA sense Catalunya, sense el País Basc (que probablement aprofitaria l'obertura de la mateixa porta) i ab Galícia i les Canàries prestes a fer les maletes ràpidament. Menut panorama.

I als valencians que? Als valencians no res; tant en un cas com el l'altre en la lluna. Els dòcils valencians, tan espanyols i solidaris com sempre (la reserva espiritual de Levante) seguirem pagant milers de funcionaris inútils de l'estat central, AVEs, autopistes o qualsevol obra d'infraestructures, sempre que siga en l'estepària meseta, clar, que de fer obres faraòniques i sumptuàries, d'això ja se n'encarrega el nostre govern local. Per cert, vist que últimament eixe nostre govern local s'enaltix tant d'haver recuperat part del dret foral en eixe estatut de titelles que tindrem, a vore si s'enrecorden que una part important del nostre dret foral estava constituïda per les lleis antisumptuàries. És a dir, fets i no fotos; ara, això no quadra massa ab la política virtual que vivim des de fa uns anyets. De totes formes, en l'Espanya del segon cas, molts valencians es sentirien un poquets arrepretats, de segur.

Tot açò per a dir que probablement estem davant un canvi important de l'estructuració de l'Estat i de l'evolució cap al federalisme d'esta Espanya d'autonomies que solament constituïx una solució de transició entre la Dictadura i la Democràcia; perqué dir-li democràcia ad este règim parlamentari, impost com a solució acceptable pels poders fàctics de la dictadura i vigilat per l'exèrcit, és un pèl exagerat. Parlamentarisme no és equivalent a democràcia; el món està ple de règims més o menys dictatorials o paramilitars, tots ab els seus respectius parlaments. Supose que a ningú no li s'escapen les diferències entre, per exemple, la "democràcia" xilena, sud-africana o índia ab l'espanyola, de la mateixa manera que tampoc no li han d'escapar les diferències entre la nostra i la francesa, la suïssa o la sueca (per citar també alguna monarquia parlamentaria). I per molt que la majoria dels espanyols hi visquen satisfets, sense pena ni glòria, alguns saben que la cosa no acaba ahí, i en volen més.

Els qui tant s'enaltixen de la nostra democràcia haurien de recordar que només fa 25 anys que la practiquem, i que això no dóna per a fer-li la lliçó a ningú, a més d'arrossegar una sèrie de "tics" feixistoides que reïxen a la més mínima ocasió. Cal no oblidar que a qui ha segut educat i criat en una dictadura, aïllada durant decennis dels paíssos normals, alguna cosa li s'apega i li sol durar tota la vida, i que la majoria dels nostres governants descobriren allò de la democràcia quan estaven escalfant els bancs de la facultat.

Josep Pujalt, (Consell Nacional d'O.N.V.)