Cinc anys després d'aquelles desafortunades i "chulescas" (si se'm permet la llicència) declaracions, l'evolució del mercat immobiliari no ha fet més que confirmar les previsions dels analistes independents, que advertien durant tots estos anys del perill que suposava l'anomenada “burbuja inmobiliaria” per al desenrotllament econòmic i social a mitjà termini. Lo curiós és que les reaccions, que no s'han fet esperar des de tots els àmbits, govern, oposició, patronal, sindicats, etc. no sorgixen com una reacció a la nostra pròpia realitat, sinó com un reflex instintiu davant de lo que està succeint en el mercat nord-americà.

Els nostres polítics continuen actuant baix la influència del vell adagio economicista de què quan Amèrica es constipa, Europa esternuda i pareix que dediquen més temps a observar la marxa del “Nuevo Mundo” encisats per les seues llums i lluentons, que a observar lo que ocorre en la pròpia casa; com si no haguera més remei que esperar instruccions des de l'exterior per a saber com reaccionar davant dels propis problemes.

El denigrat Nicolás Maquiavelo, advertia a Lorenzo de Médicis en l'estudi sobre l'art de l'Estat que li va dedicar en 1513 (El Príncep), que “els problemes preveient-los, es poden atallar fàcilment, mentres que si deixes que afloren, el remei no servix ja, perquè la malaltia s'ha fet incurable” i bé ens haguera anat si els nostres governants, desoint altres consells del florentí hagueren atés este en particular, perquè si en el 2002 començava a ser preocupant l'increment dels preus de la vivenda, hui es noten els efectes de la malaltia en la nostra economia.

Lo seriós i lo responsable és advertir de la desacceleració del mercat de la vivenda per a què el poble, sense arribar al pànic, puga adaptar-se sense excessives dificultats al nou panorama; lo contrari, l'anunciar debacles econòmiques i la fi dels dies com alguns Profetes Populars estan fent últimament, a més de ser una irresponsabilitat que no pot més que contribuir a l'empitjorament de les coses, és, un exercici de cinisme per part dels qui, en compte de vore els primers símptomes de la malaltia, van optar per la irresponsable "gracieta" del Sr. Cascos.

Sol dir-se que si tirem una granota a l'interior d'un perol d'aigua bullint, esta bota immediatament a l'exterior per a salvar la seua vida; mentres que si la introduïxes en aigua temperada i poses la cassola al foc, la mateixa granota quedarà, plaent, en el seu interior i morirà finalment sense a penes adonar-se.

Puix bé, en economia ve a passar lo mateix. Si de colp s'incrementen els tipus d'interés en 10 o 15 punts la inversió es retrau i es para immediatament, mentres que si a poc a poc estos s'incrementen en "cuartillos" de punt, quedem plaents a l'espera del “cuartillo” que ens pose la "puntilla" i esta és la situació en la què ens trobem en l'actualitat sense que, fins a la data, es tinguen notícies que alimenten una vaga esperança de que els governs, tant central com autonòmic estiguen posant cartes en l'assumpte.

Desgraciadament i estant com estem en període preelectoral, la vivenda es convertirà com tants altres temes, en camp de batalla per a la contesa entre els grans partits en compte de constituir-se en matèria per al consens general, a pesar de que de la seua evolució depén el nostre futur més immediat.

La temperatura de l'aigua continua apujant lentament i encara a ningú pareix haver-se-li ocorregut que cal tancar el gas per a apagar el foc.

CARLES CHOVÍ AÑÓ

Secretari General d'Opció N.V.

publicat en Levante e.m.v. el 12/09/07