EN DEFENSA DEL CENTRE POLÍTIC
Contestació a Rafael Castelló

Sóc lector assidu del blog de Rafael Castelló i, en general, compartesc les encertades opinions i els magnífics raonaments que l’autor hi expressa, pel que us invite a visitar-lo [http://politicaiidentitat.blogspot.com/]. Tanmateix, darrerament, l’autor ha produït dos escrits amb els que discrepe profundament, són els intitulats “Desmitificar és important (22-5-06)” i “Espais electorals i competició electoral (4-6-06)”.

Sobre desmitificar

Permeteu-me començar amb una breu precisió sobre el títol del primer escrit. Desmitificar literalment vol dir eliminar un mite, però un mite, com Rafael que és sociòleg molt bé sap, és un relat exemplar sobre uns fets o unes persones portador d’un conjunt de valors compartits per la societat que el crea. Com que un sistema de valors compartits és un requisit indispensable per a l’existència de qualsevol grup humà organitzat, no hi ha cap comunitat la cultura de la qual no continga una bona munió de mites. L’important doncs no és desmitificar, sinó conrear els mites portadors dels valors més útils i adients per a aqueixa societat. Jo no vull desmitificar la figura de Jaume I, un monarca que s’avançà en segles al seu temps, un autèntic progressista, ni la de Vinatea (darrerament atacat per l’esquerreta espanyolera), un veritable demòcrata, quan encara no s’estilava, que va gosar plantar-li cara al seu rei per impedir l’esquarterament de la columna vertebral del nostre antic regne.

Sé que Rafael Castelló no empra el verb desmitificar, ni el substantiu mite, amb aquesta accepció sociològica sinó en la més vulgar, en la que mite és equivalent a prejudici, es a dir, judici previ que es fa sense cap raó que l’abone i s’accepta simplement per la repetició constant que d’ell en fan veus suposadament autoritzades. En aquest sentit estic completament d’acord amb l’autor i voldria contribuir a desprejudiciar, quan més millor, el pensament col•lectiu dels valencians, sobretot el dels nacionalistes.

Sobre la inexistència del centre polític

Centre vol dir exclusivament equidistància amb els extrems, però Rafael Castelló li adjudica sense demostrar-ho –crec jo que per indemostrable– tota una sèrie de sinonímies i equivalències que particularment considere, si més no, agosarades i manifestament incorrectes. Comença afirmant que: El famós centre polític és un d’eixos mites (prejudicis). És una cosa que només existeix a les enquestes que fem.

En la majoria dels estats democràtics existeixen un grup de partits (social-demòcrates, personalistes o democristians, lliberal-progressistes, etc.) que la literatura política sol anomenar de centre sense necessitat de fer o referir-se automàticament a cap enquesta. Com a mínim a aquest nivell periodístic el centre polític si que existeix independentment de les enquestes, però com que no es coneix que cap d’aquests partits haja protestat mai per haver estat inclosos en la denominació de centre polític cal deduir que, almenys com a conjunt referencial de partits, el centre polític existeix realment, a més manta vegades han governat coalicions formades per aquest tipus de partits (a Itàlia o Alemaya, per exemple).

El centre entés com una espècie de posició neutral entre dues posicions en conflicte, és la primera de les sinonímies amb que Rafael ens obsequia. Neutral és el que no participa (en un conflicte bèl•lic, per exemple), el que no pren partit front a un problema, però de cap manera es pot dir que ni les organitzacions ni els ciutadans que es reclamen de centre practiquen sistemàticament l’abstenció en l’activitat política. Per similars raons el centre no és un lloc d’indefinició, l’espai dels indefinits, dels indecisos, hi ha milers d’escrits, d’estudis, de propostes, de programes, etc., en els que els partidaris de les ideologies de centre defineixen llurs polítiques i es decideixen per solucions concretes. L’única manca de decisió sistemàtica que conec als partidaris del centre és la del recurs a la violència en la política, cosa que els partidaris d’ambdós extrems estan sempre disposats a fer, quan no la prediquen vehementment. No arribe doncs a entendre les raons per les quals Rafael Castelló titlla els centristes de neutrals, indefinits i indecisos.

El que més em sorprén és l’afirmació de que la posició de centre no és possible a la pràctica, perquè ... quan s’actua, quan es fan coses, un acaba per haver de decidir i, en optar, es desfà el centre. Precisament, quan un actua, quan ha de decidir, és quan els detalls prenen més importància i les postures radicals, en vore’s nues, mostren els seus inconvenients i necessiten ser matisades pels plantejaments més moderats. Jo puc estar d’acord en teoria amb la socialització d’un sector o amb la privatització d’un altre, però de la manera com es pretenga fer-ho puc canviar diametralment el meu veredicte en un o en tots dos casos, igualment passa si del que es tracta és de que el meu partit faça o no una coalició electoral. Tan important com el “què” és el “com”.

Personalment estic d’acord en quasi tots els grans objectius declarats de l’esquerra: una societat sense classes, més justa i amb un repartiment equitatiu de la riquesa; i en desacord amb quasi totes les formes amb que aquesta planteja aconseguir-los: jacobinisme, estat paternalista i desconfiança en la societat civil (per no dir revolució, dictadura del proletariat o centralisme “democràtic”). Per la primera no puc dir-me de dretes i per la segona tampoc puc acostar-me massa a les esquerres. Què he de fer? Segons Castelló no puc existir ni menys actuar com a homo politicus.

Reconeix Rafael que certament tot no és blanc o negre, i que hi ha gradacions, grisos; En efecte, tant en la política com en la vida corrent, és precisament en l’acció, molt més que en la teorització que necessàriament ha de ser esquemàtica, quan prenen més importància no solament els grisos, sinó tota la gamma de colors de l’arc de Sant Martí, amb tots els seus matisos, gradacions i textures. És la decisió, amb les seues innumerables possibilitats, la que conté, expressada o no, quantitat de lletra menuda, la qual pot tergiversar totalment els objectius definits en l’esquema teòric, com de fet la història ens demostra que ja a ocorregut manta vegades.

Acabaré aquest punt amb una reprovació: els qüestionaris de les enquestes solen contindre la resposta “no sap, no contesta” que és la que majoritàriament trien els indecisos o indefinits, i en les eleccions el vot blanc o l’abstenció fan el mateix paper. Dir que una part important dels que es situen o voten al centre ho fan per indecisió és el mateix que dir que molts dels que es diuen o voten esquerra ho fan per esnobisme, es a dir, és fer un judici d’intencions, i els judicis d’intencions, tant en la pràctica judicial com en la científica, no estan permesos.

Sobre la percepció del centre polític.

Estic molt d’acord en que els paradigmes que necessàriament hem de construir per a poder interpretar la realitat condicionen la percepció d’aquesta, però no únicament ocorre en els que es fan servir per a confeccionar les enquestes. Quasi tots ens representem les alternatives polítiques ideològiques en una línia en la que ordenadament, d’esquerra a dreta, es situen: comunisme, socialisme, social-democràcia, liberalisme progressista, personalisme democristià, conservadorisme (populisme i l’autoanomenat neoliberalisme) i feixisme. Si la tallem per la meitat, en un costat ens queda l’esquerra i en altre la dreta, però si en comptes de tallar-la la dobleguem pel mig i unim el dos extrems ens resulta un altre esquema. La pregunta és: té sentit aquest nou paradigma? I tant que ho té: ara en un extrem estan els que propugnen dictadures totalitàries i en l’altre els ferms creients en les virtuts de la democràcia (els que abans estaven al centre), mentre que ara al centre hi ha tebis demòcrates. Si no creieu que els socialistes són tan poc entusiastes de la democràcia com els conservadors-populistes mireu el que han fet amb el nostre estatut o el que feren durant el seu llarg mandat els socialistes obrers espanyols, o bé penseu perquè a tot arreu del mon els socialistes més demòcrates han hagut de rebatejar-se com a social-demòcrates. Amb aquest nou paradigma jo que em creia un moderat resulte ser un extremista, i realment ho soc, soc extremadament creient en la superioritat ètica i funcional dels mètodes democràtics per a l’organització de qualsevol tipus de grup d’humans.

Per altra part, la percepció que individualment o social es té d’un fet és la resultant de múltiples circumstàncies. La fonamental és la realitat del fet, però hi ha d’altres prou importants, com el soroll introduït pel canal de comunicació o la pròpia història de l’ens percebedor. En l’Estat Espanyol, durant la II República, la cruel bestiesa de la dreta durant el bienni negre va fer que el centre republicà s’unís a l’esquerra en el Front Popular i aquella respongués la seua victòria en les urnes amb l’alçament militar, el trauma de la subsegüent guerra civil fixà el pensament col•lectiu en dos bàndols: la dreta colpista i l’esquerra republicana, subsumint en aquest darrer el centre polític. Durant els quaranta anys posteriors el “Generalísimo” continuà propagant aquest esquema: tots els que no estaven amb ell eren rojos, en un complot permanent en el que confluïen separatistes, judeo-maçònics, comunistes i el liberalismo trasnochado. Molta gent en aquest país ha fet seu aquest esquema, però si mirem cap a fora en altres països democràtics això no funciona així, molt menys en aquells en els que durant un llarguíssim període han governat dictadures d’esquerra.

És evident que, com diu Rafael Castelló, els espais d’esquerra i dreta no es dilueixen, però cal dir que tampoc el de centre. El que ocorre és que en una situació de pau i respecte a les llibertats l’espai de centre creix (i si un pensa amb el reduccionisme esquerra-dreta pot creure que ambdós costats es dilueixen), de la mateixa manera que en una situació de confrontació violenta i conculcació de la legalitat les postures es radicalitzen polaritzant-se en els dos extrems i el centre es redueix fins a quasi desaparèixer. Això passa perquè l’estabilitat democràtica propicia que la gent puga pensar més per ella mateixa i s’afeblesca, per tant, l’adhesió emocional a l’un o a l’altre bàndol, mal que molts encara continuen votant d’aqueixa manera. Una altra qüestió és que en millorar-se els mecanismes de control democràtic els partits governants tendeixen a abandonar l’apriorisme ideològic i es decanten per un major pragmatisme en la recerca de les decisions òptimes per a resoldre els problemes socials, i com que aquestes són les mateixes per a cada cas la gent percep que els diferents partits governants cada vegada se semblen més en allò que fan. Això ens porta a una situació en la que les ideologies cada volta pesen menys i, al seu costat, prenen més importància altres factors com la participació democràtica o la netedat ètica dels procediments, es a dir, el “com”.

Sobre la vigència del centre polític

Ja he dit en altres ocasions que l’esquematisme exclusiu dreta-esquerra em sembla un paradigma reduccionista totalment obsolet en el segle XXI. Nosaltres mateixos, com a nacionalistes, hem d’afegir-li necessàriament la dimensió identitària per a poder explicar la realitat del País Valencià, qüestió que els castellano-espanyols es neguen a  considerar. Però tampoc ens serveix massa per a explicar importantíssims fenòmens actuals com són: els problemes medioambientals, el xoc cultural de civilitzacions, agreujat pels èxodes massius, o els efectes de la globalització: li manquen moltes altres dimensions. Cal, a més a més, redefinir que és esquerra i que és dreta. En la meua època d’estudiant universitari la cosa estava clara: la dreta eren els que defensaven la propietat privada dels mitjans de producció i l’economia de mercat mentre que l’esquerra propugnava la propietat estatal dels mitjans de producció i l’economia planificada. Segons aquesta definició ara tots som de dretes. Doncs, què és l’esquerra actualment? Puc fer-me una idea intuïtiva, però gens precisa i teòricament molt borrosa. Espere que algun dia ens ho expliquen nítidament els companys del BES.

El centre apareix així com a una matisació, com aquells que no volen vore’s reduïts al simplisme de l’etiqueta de dretes o d’esquerres, perquè poden compartir conviccions d’uns i d’altres i, al mateix temps, refusar plantejaments de cadascú d’ells o de tots dos simultàniament. A més, el centre és plural no necessita l’uniformisme ideològic ni el monolitisme organitzatiu. De fet, el que es coneix com a centre polític està constituït fonamentalment per tres ideologies diferents però amb molts punts de contacte: els social-demòcrates, es a dir, els que mantenint els objectius del socialisme han bescanviat el jacobinisme (tot per al poble però sense el poble) per la democràcia participativa i han acceptat l’economia de mercat renunciant al manifasserisme estatalista quan no cal; els liberal-progresistes, que aspiren a realitzar totes les virtuts progressistes del liberalisme (negades pels comunistes i socialistes radicals), però sense que la defensa de les llibertats individuals ens porte a una situació de predomini del més fort (com voldrien conservadors i neoliberals); i els personalistes democristians, que inspirant-se en l’ètica cristiana i en la doctrina social d’alguns papes progresistes pretenen arribar a un equilibri entre els drets individuals i els socials.

Als totalitaris d’un o altre costat no els agrada el centre, no els agrada la pluralitat. Si es veuen forçats a acceptar la democràcia prefereixen un sistema bipartidista (ja ho va dir durant la transició Fraga Iribarne) que no és més que una dictadura temporalment alternativa, el menys plural dels sistemes democràtics. Però és el centre el que assegura que les virtuts d’una democràcia autèntica puguen expressar-se de la forma més eficient, tot i potenciant la seua governabilitat: en primer lloc perquè garanteix el contrast i debat d’opinions en comptes de la assumpció de veritats absolutes al sí del partit majoritari; i en segon lloc perquè, una volta debatuda la qüestió, amb els seus vots en un sentit o en altre aferma majories suficientment significatives com per a que l’alternança en el poder no es convertesca en un fer i desfer penelopià. Això, encara que en menor mida, àdhuc ocorre en el cas de no haver-hi partits que el representen.

Com molt bé Rafael reconeix, el centre és allà on es guanyen les eleccions. Però no és com ell diu per ser l’espai d’uns indecisos que es poden convèncer fàcilment amb algun caramel polític, sinó perquè és on, tenint fortes conviccions, hi ha menys convençuts de per vida, on abunden les personalitats amb més capacitat de crítica, on el vot s’ha de guanyar per plantejar bé els problemes i s’ha de conservar per implementar bé les solucions, i no per ser dels meus o dels teus. Això naturalment és quelcom que no li sol agradar a cap tipus de poder que sempre acostuma a preferir les monolítiques ments maximalistes.

Sobre els espais electorals

Em sembla magnífica la iniciativa de Rafael Castelló de combinar el discurs ideològic amb l’estratègic. Ja conegueu la meua insistència en la importància d’aquest darrer i de la seua connexió amb el primer, però tampoc me’n he cansat d’insistir en la necessitat de ser extremadament curosos a l’hora de fer les anàlisis estratègiques i els conseqüents processos de presa de decisions i crec que aquesta precaució és d’aplicació en el present cas, puix trobe algunes incorreccions en la construcció dels espais electorals que el company Rafael ha elaborat a partir dels resultats d’una coneguda enquesta de posicionament polític individual sobre la població valenciana.

En primer lloc els espais construïts no són equivalents. En efecte, mentre que a l’espai d’esquerra se li assigna una amplitud en l’eix ideològic de 3 punts (de l’1 al 4) al de centre només se li assigna la d’un punt (el 5) i tothom sap que per a dos rectangles amb la mateixa altura, si un té una base tres voltes major, tindrà una àrea tres voltes major que l’altre, per tant, encara que la densitat dels posicionaments de centre siga major, construïts així els espais resulta que hi ha menys votants a l’espai de centre. Pot ser si construïm tres espais equivalents d’esquerra, d’un punt cadascú (centre-esquerra, esquerra típica i ultraesquerra), el resultat al que arribarem serà diametralment oposat, es a dir, que ens interessa molt més l’espai de centre que el d’ultraesquerra.

En segon lloc, es considera els votants tèbiament identitaris (tan valencians com espanyols) que se situen a l’esquerra ubicats en el que s’anomena espai d’esquerra dual, però als que tenen el mateix posicionament identitari i que se situen al centre ni tan sols se’ls considera com a possibles votants i no s’estableix cap espai d’estudi per a ells. Es a dir, per els que es consideren tèbiament valencians, si són d’esquerres, podem fer l’esforç de tractar d’integrar-los, però si són de centre no cal ni tan sols considerar-ne la possibilitat. Em sembla un partit pris d’entrada que no hauria de tindre lloc en una anàlisi seriosa. Si corregim aquests dos errors segurament la conveniència, en termes quantitatius, de dirigir el discurs del Bloc cap a l’esquerra abandonant l’espai del centre no quedarà tan clara com es pretén i es justificarà la contraria.

Si hem de fer una anàlisi cal que siga el més exacta possible, i si tenim una matriu de posicionament 5 x 9 (5 posicions en l’eix identitari i 9 en el dit eix ideològic) cal analitzar 45 espais en principi. Si com a resultat de l’anàlisi cal construir àrees més extenses podem fer-ho si hi ha raons suficients per a justificar-ho, però si ho fem a priori  falsejarem d’entrada el resultat de l’anàlisi i aquest serà inútil. En el nostre cas, com a partit nacionalista, pense que s’hauria de començar estudiant tot l’espai que hi ha entre els “tan valencians com espanyols” i els “només valencians”, es consideren d’esquerra, de centre o de dreta, hi si després cal prescindir d’algun subespai s’haurà de raonar el perquè.

En tercer lloc, s’anomena com a espai “BLOC Estricte” al d’esquerra, expulsant-nos de la més rigorosa essència del Bloc a tots aquells militants que no es considerem d’esquerres (encara que tampoc ens considerem de dretes), els quals quedem en un perifèric i prescindible espai de “Valencianisme de Centre”. Una de les raons que s’exposen per a rebutjar la conveniència d’un major avanç sobre aquest darrer espai és que en ell es troba la major abstenció, el que és rigorosament cert en termes absoluts, però com que també és l’espai que té major densitat de vot (qüestió que no es considera), es comet també un greu error per contemplar exclusivament l’abstenció absoluta i no considerar l’abstenció relativa, es a dir, el percentatge d’abstencions sobre el nombre de votants, que és la mesura que en aquest cas resulta més interessant. L’abstenció és més alta al centre, però de les gràfiques que ens proporciona Castelló podem vore que en termes relatius no és significativament més alta al centre que a l’esquerra o a la dreta.

Sobre la competició electoral

Estic molt d’acord amb Rafael Castelló en que el competidor més directe del Bloc es el PSOE, però no únicament perquè ambdós hegemonitzen paritàriament l’espai qualificat com a “estricte del Bloc”, sinó a més perquè el PSOE abelleix tot l’espai de centre, que és el que li dona la majoria absoluta al PP però li la podria donar als socialistes, inclosa la part corresponent al amb identitat preferentment valenciana, que és on al Bloc l’interessa més créixer. Desplaçar el Bloc cap a la ultraesquerra on hi ha pocs vots que rascar, tot i barrant-li el pas cap a l’espai de centre valencianista és el somni daurat del PSOE valencià. És per això que des de fa ja molts anys el PSOE veu el nacionalisme valencià de trellat com al seu principal enemic polític, per tant, qualsevol cosa que el Bloc faça implicarà una resposta important del PSOE i els seus sectors de support. Si hem d’esperar clemència dels socialistes espanyols estem llestos! Però les respostes importants del PSOE (cal recordar que d’acord amb la UCD orquestà el blaverisme durant la transició?), ni les del PP, no ens han fet por als nacionalistes valencians, ni han de condicionar mai l’elecció de les nostres opcions.

Qualsevol intent d’entrada a un espai més ample provoca contradiccions, que la organització política que ho pretenga ha de resoldre minuciosament. Solament el purisme més estricte no proporciona contradiccions, ... ni presència, ... ni vots, ... ni res. Però si aqueix espai (el del valencianisme de centre), com diu Rafael reprodueix pràcticament l’espai general del País Valencià, resoldre les contradiccions que representen l’expansió per ell resulta ser el més interessant que el Bloc pot fer, si és que aquest partit té vocació de govern i, per tant, ha d’aconseguir algun dia un vot majoritari. La indefinició amb que sovint s’acusa el Bloc no és en la dimensió dreta-esquerra sinó en la nacionalista. De quina nació ens reclamem? Què significa ser nacionalista valencià? Quines solucions, coherents amb la seua ideologia, proposa el nacionalisme als greus problemes dels valencians? Aqueixes són les contradiccions que hem de resoldre i ho hem de fer amb els mètodes de la democràcia participativa, es a dir, promovent un debat polític, ideològic i estratègic, al sí del partit.

Sé positivament que no és el cas per part de l’autor, però aquesta anàlisi, que tan profundament he criticat, podria ser perillosament interpretada com un desplaçament cap a la esquerra del posicionament originari del Bloc i això li comportaria greus inconveniències: externament una imatge d’inestabilitat ideològica i manca de seriositat; internament la possibilitat de ruptura del folgat consens aconseguit en el pacte fundacional. Al bloc l’interessa mantindre el seu posicionament ample i centrat al voltant del centre-esquerra, diferenciant-se clarament de totes les altres alternatives polítiques pel seu profund nacionalisme valencià, que és el que es va definir en el seu compromís fundacional. Si finalment es pacta amb EU una coalició electoral s’ha de fer sense moure ni un mil•límetre aquest posicionament, altrament la coalició no sumarà vots sinó que en perdrà suficients com per a representar un fracàs (per a no ser-ho s’haurien de treure més vots que la suma dels que per separat es van treure en l’anterior contesa electoral). No serà còmode ni senzill, però ningú ha dit que el triomf siga cosa fàcil. Els nostres representants hauran de demostrar a bastament llur vàlua.

Joan J. Senent i Moreno
Altea, juliol de 2006

P.D. A qui haja llegit aquest escrit i no ens conega li advertiré que Rafael Castelló i jo conreem des de fa molts anys una molt bona amistat en la que compartim els delers pel reviscolament nacional del País Valencià. La crítica doncs és als dos esmentats escrits, mai a la persona, de la que a més pense que està fent una magnífica aportació al nacionalisme valencià des del seu blog, i com a botó de mostra llegiu el darrer article intitulat “Valencianitzar construir la societat valenciana (11-6-06)” que no té desprofit.