Però este procés místic que unix la terra als hòmens convertint-la en Pàtria per mitjà de la història i que és capaç d'aguantar en estat d'hivernació fins arribar el moment adequat per a ressorgir, té les seues limitacions. Res és etern quan s'utilitzen sistemàticament quants mitjans ha inventat l'home per a absorbir l'ànima dels territoris conquistats des que la primera tribu va decidir que necessitava més espai, més vassalls, més poder.

Tres segles des que Felipe V imposara sobre la Península Ibèrica el model francés de gestió territorial és massa temps per a què la resistència natural que tot poble té a l'assimilació, no haja decaigut milers de voltes, massa per a què abraçar el fet de que no s'és lo que se va ser haja deixat de ser dolorós per a moltes valencianes i valencians, massa per a no assimilar que les glòries passades no han sigut més que el camí que ens ha portat a ser el que ara som, part d'un tot molt major, d'una unitat de destí en l'universal.

Tres-cents anys desapareixent en els que el nostre territori ha sigut trossejat a contrafur i en els que s'ha sembrat ab especial insistència i eficàcia la llavor de la divisió entre el nostre poble, recolzada en un provincialisme que enfronta als que hagueren d'unir les seues forces i sotmesa a la ignorància de que i què som, que ens porta a discutir-ho des de postures irreconciliables.

La ignorància, principal càncer del nostre esperit nacional, causa i motiu de la nostra situació de debilitat, allò que ens separa d'altres terres peninsulars ab major consciència de poble i ab menor motiu per a tindre-la.

A pesar d'haver rebut la “gràcia” d'un tímid autogovern, principalment pel repartiment indiscriminat d'esta "gràcia" durant la transició, després d'un quart de segle de “emancipació” cultural, el coneixement de la nostra essència, de la nostra història, de perquè som lo que som, no ha deixat d'estar compost d'escassos retalls de moments més o menys transcendents.

Hui com en el desert de quaranta anys, la percepció del nostre ser es compon d'una espècie de seqüència perversa que ens porta a creure que vam nàixer com a poble un 9 d'octubre de 1238 de la mà d'un bon rei cristià que va governar qual Matusalem fins al 25 d'abril de 1707, dia en què després d'una batalla guanyada fora de les nostres terres s'adjudicà el nostre territori a un rei no tan bo que va decidir certificar la nostra defunció com a poble; a este li va succeir Franco i a la seua mort una descentralització administrativa ab caràcter general ens va portar a Lerma, Zaplana i Camps, tot això adornat ab esguitades del "Don Pelayo", les "Navas de Tolosa", Despeñaperros i Almansor.

Sense la transmissió sistematitzada de la nostra història, sense el coneixement de que vam ser abans durant i després de Jaume I, no som més que past per als llops, butxaques per a engreixar les arques de l'Estat, peons per a qualsevol contesa territorial.

Mentres la nostra consciència com a poble es va apagant lentament, s'escolta cada volta ab major nitidesa el so de fons que ens acompanya des de fa tres-cents anys, el so de l'enorme espremedora que va arrabassant-nos el nostre passat i el nostre futur; un so que les nostres orelles han perdut la capacitat de percebre i que prompte pararà... quan s'escorrega l'última gota.

Després de tres-cents anys agenollats, va sent hora de canviar de postura, encara estem a temps.

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció N.V.