Però no és un any més, no és un 25 d'abril qualsevol. Hui, que ens trobem a dos anys del tercer centenari del primer 25, pareixen haver quedat en suspens els escassos però constants augments en la recuperació dels nostres drets com a poble; hui a dos anys vista de les pròximes eleccions autonòmiques i en l'equador del tercer mandat Popular, les Corts Valencianes s'han convertit en un camp de tercera regional on els partits centralistes assagen les seues jugades per a les lligues majors, on es legisla no en funció dels interessos valencians, sinó al dictat de les seus centrals; unes Corts cada volta menys plurals i tirades de cap al bipartidisme ab indissimulat interés.

La falta de consciència nacional que s'aprecia en les nostres institucions d'autogovern acaba per fartar a la pròpia societat que observa, des de la llunyania com cada volta que hi ha algun rebombori que tapar o algun conflicte entre partits que avivar, tornen a traure's a passejar els nostres morts, els problemes identitaris, no a fi de solucionar-los sinó més prompte per a prolongar-los en el temps i agreujar-los.

Hui tenim un panorama més desolador si és possible que en els últims vint-i-cinc anys. Els reiterats intents dels partits nacionalistes per arribar a un punt de trobada que ens permeta acabar ab conflictes fratricides i inservibles no pareixen encontrar el camí correcte.

Unió Valenciana contínua ab el seu llarg procés de fragmentació, sense prendre un rumb fix ni trobar un missatge propi que l'allunye de l'obediència deguda a l'espanyolisme regionalista que pareix tindre'l pres.

El Bloc, desesperat després d'una interminable travessia pel desert està a punt de consumar el seu matrimoni de conveniència ab Esquerra Unida, abandonant les possibilitats d'abanderar una unió basada en el nacionalisme.

Chiquillo repetix el guió tantes voltes interpretat per altres exunionistes per a acabar encebant la nòmina popular dels Giner, Novo, Ramón-Llin, Ferrer, etc.

L'extrema dreta es disfrassa enrotllant-se en la Senyera, en un intent de mediatitzar la política autonòmica, un intent que ens portarà a profundes lamentacions en el futur si arriba a tindre èxit.

Els partits representats en les Corts ultimen una reforma de l'Estatut insulsa, descafeïnada i en absolut pròpia d'una nacionalitat històrica, que novament ens deixarà en el furgó de coa.

La policia nacional (nacional Espanyola) aplica la Llei Corcuera a un adolescent per utilitzar el valencià per a identificar-se.

Finalment, i a pesar de que el 20 aniversari de les trobades d'escoles en valencià haguera de ser un motiu d'alegria, esta es veu entelada per la reiterada politització dels seus organitzadors. Parapetats en la recuperació del valencià, tasca de la què ens sentim partícips, s'empenyoren en continuar negant la nostra identitat com a poble, exhibint banderes estrangeres, mapes de nacions que no són les nostres i promocionant qualsevol tret cultural alié a les valencianes i els valencians, alhora que menyspreen qualsevol manifestació pròpia titlant-la de folklore.

Ens trobem atrapats entre els que continuen oferint noves glòries a Espanya i els que s'encaboten a oferir-li-les a Catalunya, sense que tinguem un terme mig a què acollir-nos.

A pesar de tot, nosatros creguem que hi ha un camí, una senda poc explorada però ab excel•lents possibilitats, difícil i no exempta d'inconvenients però possible i desitjable. Un camí que ens porte a la construcció de la nació somiada, perquè a pesar de tot mentres un de nosatros somie la nació, el 25 d'abril tindrà un significat més enllà de la derrota.

Carles Choví Añó

Secretari General d'Opció N.V.