|
Per
a aclarir la incògnita de si té o no té futur el
nacionalisme o més prompte el nacionalisme polític
valencià, és necessari en primer lloc, vore si existix o
no una base sobre la qual pot sustentar-se i no em
referisc a les poques o moltes persones que militen
activament en els partits polítics, associacions o col·lectius
que són marcadament nacionalistes, ja que estes persones
no són més que una part minoritària (o almenys això
seria lo desitjable) ja que tot moviment social té una mínima
part de la societat mobilitzada i com resulta evident en
els qui som aci, per molt nacionalistes que sigam no hi ha
prou.
Prenguem
com a base per a vore si existix o no este substrat que
ens permeta fonamentar el futur i inclús el present del
moviment nacionalista, l'estudi del Centre
d'Investigacions Sociològiques de setembre del 2002 sobre
institucions i autonomies.
Este
estudi (al que no hem de donar més valor que el de la
simple referència sense que puga convertir-se en dogma de
fe) mostra algunes senyes interessants baix el meu punt de
vista.
Podem
destacar que un 1% dels valencians es senten únicament
valencians i que un 13% es senten més valencians que
espanyols, o lo que és lo mateix, aproximadament un 14%
se senten d'alguna forma nacionalistes. Cert és que estes
xifres són prou més baixes que les de Galícia ( 7% 25%)
País Basc ( 25% 19%) o Catalunya (16% 24%) per citar els
exemples més evidents de nacionalitats històriques ab un
nacionalisme polític fortament assentat, però també ho
és que València no és com se sol pensar un desert per
al nacionalisme.
¿Què
ens indiquen estes xifres ab totes les reticències que
puguem tindre respecte a la veracitat de l'estudi del CIS?
Senzillament que si bé els nacionalistes no som una
majoria suficient en estos moments, si que constituïm una
base mínima que permeta sostindre la hipòtesi d'un futur
per al nacionalisme polític. Però no totes les
conclusions són igualment positives, ja que si comparem
estes dades ab la realitat política, immediatament se'ns
presenta un nou dubte a resoldre i és vore perquè si
existix aproximadament un 14% de possibles votants
nacionalistes, açò no s'ha traduït en una representació
política mínimament parella en les institucions.
Arribat
este punt hi ha la possibilitat de modificar l'enunciat
d'esta sessió i deixar de preguntar-nos si té futur el
nacionalisme i començar a indagar quin nacionalisme té
futur, perquè vist lo vist si hi ha alguna cosa que
pareix estar clara és que els polítics nacionalistes
valencians no hem sigut capaços d'articular una proposta
prou atractiva com per a canalitzar este potencial
subjacent.
Quan
pregunte quin dels nacionalismes té futur, ho faig a
consciència, perquè pense que el principal problema és
que a l'escassa (encara que no insuficient) base
nacionalista, no se li ha presentat un projecte adequat
sinó diversos projectes dispersos i enfrontats entre si;
i no em referisc a l'existència de diversos partits
autodenominats nacionalistes, sinó a l'existència de
diversos models de nació.
Per
a que puga quallar un moviment nacionalista, és necessari
en primer lloc que existisca un model unívoc de nació,
un projecte clar i definit al què poder adherir-se, un
projecte que no implique la lluita entre germans sinó ab
els germans per un futur comú i és en açò precisament
en lo que els polítics valencians han o hem fallat fins a
la data.
En
compte d'este model unívoc de nació, s'ha presentat a la
societat diverses opcions que per separat no han sigut
capaços de consolidar i fonamentar un nacionalisme
social, no han sigut capaços d'arreplegar este 14%
consolidar-lo i engreixar-lo atraient a nous elements de
la societat. És més, cada u dels models nacionals ha
procurat carregar-se de motius (tal vegada ajudats per
interessos externs) que impossibiliten la formació d'un
projecte comú.
A
la societat es presentaren des del primer moment dos
models distints que, amagats baix el paraigua del
nacionalisme, no han sigut més que simples regionalismes
i que si bé han evolucionat ab distinta sort, en part
continuen presentant les mateixes carències, els mateixos
perjuís i la mateixa base ideològica.
Aquells
que pogueren tindre una mínima inclinació nacionalista
havien d'elegir entre un model nacional basat en el
regionalisme espanyol d'una banda i un model nacional
oposat a este basat en el regionalisme català. No parle
ací de l'anomenada tercera via que, al meu entendre, no féu
més que intentar contentar al 50% cada una de les
faccions sense entrar, a pesar de les bones intencions, en
el fons de la qüestió.
Davant
d'este panorama, ¿com podem esperar que existisca un gran
nombre de gent que desitge abandonar la comoditat que
representa tindre una idea clara i definida de nació
(l'espanyola) per a abraçar una nova fe que no porta més
que mals de cap i que ni tan sols està mínimament
consensuada?.
Ab
el temps han anat apareixent al si de cada una de les
parts, veus que han anat creixent de manera separada i que
com no podria ser d'una altra manera comencen a reconéixer-se
entre si, veus que representen una nova idea. En compte de
ser vores d'un riu volem ser el mateix riu i per a ser-ho
hem de tindre un nou punt de partida, no ens servix
heretar nacionalismes copiats de models aliens, necessitem
reinventar el nostre propi model, un model de nació
valenciana clar, definit, unívoc i majoritari.
La
clau per a arribar a este objectiu és el diàleg, un diàleg
que ens permeta arribar a uns acords mínims (quan menys mínims
siguen estos millor) no ja per a la unió electoral, sinó
per a la unitat d'acció, la unitat en la construcció
nacional.
¿Com
construir el nostre propi model nacional? Potser siga esta
la pregunta més difícil de contestar, però en primer
lloc pense que hauríem de deprendre de la nostra experiència
i dels nostres errors (per a això deuríem abans
haver-los reconegut). En segon lloc haurem de rebutjar
aquells suposats que no ens siguen útils per ser motiu
principalment de divisió o simplement per falsos.
Em
referisc per exemple a la dualitat “llengua = nació”
o “nació = llengua” i l'emmarque en el grup de
suposats falsos ja que de ser aixina, no existiria cap
nació en tot el continent americà per citar un exemple.
També
em referisc a l'abandó del regionalisme que supedita el
model de nació a una estructura superior ja siga esta
l'espanyola o la catalana i que nega de fet la nostra
possibilitat de ser una nació europea.
Però
sobretot, em referisc a que la Nació Valenciana ha de
construir-se ab la societat, no al marge d'esta, hem de
ser capaços d'entendre que la nostra missió és la
d'acompanyar als infidels en el camí, no la de predicar
entre conversos.
|
