|
Una
pregunta tan simple corre el risc de ser contestada massa
a la lleugera, i he de confessar que a l'assentar-me a
escriure sobre este tema m'ha assaltat la temptació de
contestar ab un simple i rotund NO... però atés que esta
qüestió és de vital importància per a la persistència
del valencianisme, crec que serà convenient ampliar un
poc la resposta, aixina que, a manera d'introducció sobre
les reflexions que intentaré compartir ab vosaltres en
els pròxims minuts em permetré ampar-li un fragment d'un
dels seus llibres al mundialment conegut professor de
matemàtiques d'Oxford i "diacono" de l'Església
Anglicana, Reverend Charles Lutwidge Dodgson.
-
Gat de Cheshire, ¿podries dir-me, per favor, quin camí
he de seguir per a eixir d'ací?
-
Açò depén en gran part del lloc a què vullgues arribar
- va dir el Gat.
-
No m'importa molt el lloc... - va dir Alicia.
-
Llavors tampoc importa molt el camí que prengues - va dir
el Gat.
-...
sempre que arribe a alguna part - va afegir Alicia com a
explicació.
-Oh,
sempre arribaràs a alguna part - va assegurar el Gat -,
¡si camines prou!
Com
s'haurà endevinat, el llibre en qüestió no és un
tractat religiós ni matemàtic, es tracta de “Alicia
en el país de les meravelles” escrit pel Reverend
Dodgson baix el pseudònim de Lewis Carroll i l'he
triat per dos motius fonamentals; el primer és el de
fugir de l'endogàmia que a voltes ens espenta a visitar
sempre els mateixos llocs comuns, citar els mateixos
autors i parlar en els mateixos termes, el segon motiu el
constituïx el missatge ocult dins d'este diàleg.
L'important
per a obtindre una resposta correcta és formular les
preguntes correctes i per a poder formular les preguntes
adequades és necessari saber on volem arribar. Una
pregunta massa senzilla pot ocultar dins d'ella altres múltiples,
aixina a la pregunta de si pot o no el valencianisme
atraure a l'empresariat, haurem de respondre ab unes
quantes preguntes més de l'estil de
¿quin
valencianisme?
¿quin
empresariat?
¿En
quin fi volem atraure'l?
i
no abundarem més en les qüestions a resoldre donat que
el temps de que disposem és finit.
De
les tres qüestions plantejades, possiblement la més
important al meu entendre és l'última
¿En quin fi volem atraure a l'empresariat?
Ben
sovint es tendix a assumir que la contribució a la política
que pot fer la massa empresarial se circumscriu única i
exclusivament al seu paper de generós donador de capital,
per a lo que no cal que esta massa empresarial compartisca
ni molt ni poc l'ideari polític que representa un partit
en concret, però si de veritat els nacionalistes
valencians volem atraure a l'empresariat deu ser per una
causa molt més elevada que el simple interés crematístic
i la busca inesgotable de finançament.
La
defensa d'un projecte nacional necessita no sols de
partits polítics i associacions culturals i cíviques més
o menys representatives, si no que precisa de l'existència
d'una massa social, d'uns sindicats i d'una classe
empresarial fortament implicats (en el nostre cas) en la
recuperació nacional.
Els
motius per què sostinc hui el NO a la resposta inicial és
l'evidència que en estos moments no hi ha un nacionalisme
valencià, o un valencianisme polític si es preferix, que
siga capaç d'il·lusionar i involucrar la massa social
base sobre la qual se sustenten els altres dos pilars:
sindicats i patronal.
D'altra
banda l'empresariat valencià, excepte honroses
excepcions, no es veu a si mateix com a part important
d'un projecte social que necessita la seua implicació i
influència, de la seua estructuració com a col·lectiu i
de la seua conversió en autentic grup de pressió en
benefici de la societat a la què pertanyen.
L'absència
d'una classe empresarial realment implicada en el
desenrotllament del seu poble implica que el paper
abandonat (o no arribat a ocupar) per esta és suplantat
per l'especulació, és a dir per aquells empresaris que,
moguts pel seu interés particular en lloc de l'interés
general, repartixen els seus dons proporcionalment entre
tots aquells partits que poden, arribat el moment, ser
susceptibles de reclamació (i ací pense ser generós en
el qualificatiu).
La
suma aritmètica de l'absència d'un valencianisme
convincent i un empresariat poc o gens implicat en l'interés
col·lectiu dóna com resultat l'existència de partits dèbils
que han de centrar els seus esforços en la consecució de
finançament (En el 1er. Fòrum pel nacionalisme unitari,
Xavier Marí ja va posar de manifest el problema dels
cacaus) la qual cosa al seu torn afavorix la corrupció,
el transfuguisme i la confusió d'objectius.
Esta
anàlisi ens porta irremeiablement a la següent pregunta;
¿quin empresariat és el que volem atraure?
Hem
vist ja que existixen a priori dos tipus
d'empresariat susceptibles d'involucrar-se políticament.
El
primer i més abellidor és el que combrega ideològicament
ab el nostre projecte ab major o menor intensitat, el que
a més d'empresari se sent valencià i entén esta
qualitat com un valor afegit.
Esta
classe empresarial estaria disposada a col·laborar ab el
valencianisme polític però per desgràcia no hem
aconseguit encara convertir eixa disposició en acció i
no hem pogut pel mateix motiu no hem aconseguit consolidar
un projecte atractiu per a la societat en general; perquè
el valencianisme polític o el nacionalisme valencià si
així es preferix és vist per la societat i per
l'empresariat com un conflicte no com un projecte sòlid a
què poder adherir-se.
Ens
trobem per tant davant del primer problema per a resoldre
la qüestió plantejada ja que no hi ha un únic
nacionalisme present en la nostra societat i no em
referisc a l'existència de diversos partits polítics que
es denominen nacionalistes, no, em referisc a l'existència
de diversos models de nacionalisme ab les seues propostes
nacionals distintes i els seus ordenes de símbols propis
tal i com deixà dit Joan F. Mira en el seu llibre
"Sobre la Nació dels Valencians".
Hem
d'entendre que al parlar de valencianisme ens estem
referint al nacionalisme valencià i no al valencianisme
en general que és un concepte excessivament abstracte
esgrimit ab la mateixa intensitat per un aficionat del Valéncia
C.F. per partits polítics de tot l'arc parlamentari i per
associacions i col·lectius de divers pelatge sense que, a
l'assumir este qualificatiu s'assumisca també un compromís
especial ab la nostra pàtria.
Però
tornant al tema, si hi ha diversos valencianismes ¿Quin
d'ells pot atraure a l'empresariat?
Si
parlem de nacionalisme i d'empresaris i a més ho fem en
Sueca, lo lògic és que emprem l'opinió que sobre este
tema tenia un il·lustre Suecà, empresari i nacionalista.
Em referisc a En Nicolau Primitiu que en 1931
descrivia d'esta manera les tendències del valencianisme
en l'article titulat “Els tres valencianismes”
publicat en “El poble valencià”
1.-
El valencianisme espanyolista (o castellanisme) que
unes voltes enyora les coses de la terra castellana,
posant a esta llengua sobre la pròpia, altres posa
l'economia baix el jou centralista i quasi sempre és
servil a la fècula dels partits espanyolistes, sol ser un
valencianisme condicionat per l'egoisme propi, que posa el
seu interés sobre el de Valéncia: el propi estomac,
sobre la conveniència de la pàtria.
2.-
El valencianisme valencianista és el valencianisme
del viure popular en les hortes, les marjals i els secans;
en els pobles i les ciutats, en les masies i en les
comarques, és en una paraula el que manté el foc sagrat
de la personalitat valenciana, colgat entre cendres, caliu
dispost a encendre flamerades a penes alguna vestal, ab fe
i entusiasme, sàpia revivar-lo.
3.-
El valencianisme catalanista que mira l'interés de
la nostra pàtria a través del de Catalunya, i millor
inclús, baix el punt de vista que s'irradia des de
Barcelona i que és una reacció respecte al primer i
fruit de la inconsciència del segon.
Puix
bé, seguint ab les reflexions de Joan F. Mira i Nicolau
Primitiu, si observem el nostre passat més immediat,
podem comprovar que fins fa ben poc, existien
fonamentalment dos pols d'atracció que concentraven i
representaven dos models contraposats i irreconciliables
de “nacionalisme” (i també ara vull ser especialment
benèvol en la utilització del qualificatiu), cada un
dels quals SI aconseguia atraure a un cert tipus
d'empresariat.
De
fet encara que la situació ha canviat fonamentalment per
a un dels dos, continuen atraient-lo; sempre que entenguem
que aconseguir fons per al funcionament normal del partit
i el finançament de les costoses campanyes electorals
suposa en si mateix un exercici d'acceptació per part
dels empresaris d'una sèrie de postulats polítics i crec
que ja hem deixa't pales que no es aixina.
Però
si bé és veritat que un cert nombre dels empresaris que
contribuïxen a l'existència de partits nacionalistes ho
fan per conviccions personals, no és menys cert que en la
majoria dels casos les contribucions corresponen a eixe
altre tipus d'empresariat a qui ens hem referit
anteriorment, per la qual cosa em reafirme en el meu NO
inicial constatant que EN
L'ACTUALITAT EL VALENCIANISME NO POT ATRAURE A
L'EMPRESARIAT.
En
conclusió, entenc que sí hi ha un empresariat ab cert
grau de disposició, que este empresariat pertany
fonamentalment a la xicoteta i mitjana empresa,
principalment pel fet que és la forma empresarial més
estesa en Valéncia, però també perquè és este tipus
d'empresariat el que se sent més vinculat a la seua
terra; però al mateix temps, entenc que som nosaltres,
els polítics i la societat civil mobilitzada els que hem
fallat en el passat, estem fallant en el present i si no
posem remei continuarem fallant en el futur.
Si
volem canviar l'actual estatus quo de les relacions
nacionalisme-empresariat, devem en primer lloc aclarir que
és el valencianisme polític, delimitar-lo, resumir-lo i
reposicionar-lo; hem de fer que lo que ara es percep com
un problema acabe
percebent-se com LA solució i per a això dels tres
valencianismes descrits per Nicolau Primitiu, ha de quedar
un només hegemònic, passant els altres dos a subsistir
reduïts com a residus del sistema i per a què açò
succeïsca no queda més remei que seguir novament al suecà
i al seu lema TREBALLAR, PERSISTIR, ESPERAR.
TREBALLAR però tenint clar quin és
el nostre objectiu, triant molt bé el camí a recórrer,
no com Alicia per a la que qualsevol camí era correcte. PERSISTIR
en la línia triada, encara que no done fruits immediats,
sense donar bandades ideològiques ni canvis bruscs de
direcció; no mosseguem el primer bolet que ens trobem en
el camí ab un lletrero que pose “mossega ací” i
finalment ESPERAR ab paciència, però esperar
activament per a aconseguir que la nostra meta es faça
realitat sabent que allò que més perdura és allò que més
ens ha costat construir.
|
