|
Si
volem tirar una anàlisi sobre el futur del valencianisme
polític, devem a mon entendre començar per qüestionar-nos
el propi títol de la taula redona; és a dir, hem de
preguntar-nos si hi ha el valencianisme polític i cas que
la resposta siga afirmativa, qui el representen i quines
possibilitats de futur tenen per a oferir a la societat.
La
resposta a estes preguntes pot ser contradictòria, ja que
com molts altres conceptes com el de “poder valencià”,
“autogovern” o “nacionalitat històrica”,
el concepte de “valencianisme polític” i no
diguem ja el simple “valencianisme” a patit un
ús i abús tal que ha perdut totalment el seu significat
original.
Hui
en dia el valencianisme és esgrimit amb la mateixa vehemència
i desvergonyiment pel Partit Popular, el P.S.O.E. o
qualsevol de què estem en esta taula; però també per la
majoria dels estranys espècimens de què està ple el
panorama polític valencià, des de l'extrema dreta a
l'extrema esquerra.
Per
tant, podem dir que EL VALENCIANISME POLÍTIC NO EXISTIX.
Respecte
als que poden oferir un futur al valencianisme polític, i
assumint el risc trobar la rotunda desaprovació dels meus
contertulians, he de confessar que al veure les formacions
que estaríem hui tractant sobre este tema, no vaig poder
evitar imaginar-me una reunió en la què tots els
perdedors de les últimes guerres debateren sobre estratègia
militar. L'única conclusió que podria traure's de
semblant tertúlia és que gens d'allò que s'ha fet fins
al moment és útil i repetible.
Potser
és justament açò el que s'espera de nosaltres, que
siguem capaços d'identificar les nostres estratègies
passades per a no repetir-les.
Així,
després de qüestionar el títol del debat i la validesa
almenys de les meues pròpies opinions, em propose
redefinir el tema a tractar i ignorant totalment
l'enunciat, em remet al substrat que subjau davall
l'eufemisme de “valencianisme polític” que no és un
altre que el nacionalisme valencià.
De
la mateixa manera que a l'aplicar el sedàs del
“valencianisme” als partits polítics, són escassos
els que no passen la garbella encara que només siga de
manera nominal, a l'aplicar el del “nacionalisme” el
nombre de què salvem la prova es reduïx
considerablement, oferint una imatge prou fidedigna dels
que són responsables per acció o omissió que existisca
un futur per al nacionalisme.
¿Hi
ha un futur per al nacionalisme? És més, ¿Hi ha un
present per al nacionalisme?
Per a aclarir esta incongnita hi ha que vore
si existix o no una base sobre la qual pot sustentar-se,
es dir si hi ha o no un nombre suficient de electors
disposts a recolzar en el seu vot una o varies opcions
nacionalistes.
Si nos fixem en els resultats electorals
obtesos en les últimes eleccions autonómiques per
partits que a lo manco de manera nominal es presentaven
com a nacionalistes, podem deduir que si bé els
nacionalistes no som una majoria suficient en estos
moments, si que constituïm una base mínima que permeta
sostindre la hipòtesi d'un futur per al nacionalisme polític.
Però desgraciadament açò no s'ha traduït en una
representació política en les institucions.
Aixina puix, hi ha que preguntar-se que es lo
que estem fent mal i no asoles escudar-se en allo de la
barrera del 5%. Per a poder canviar les regles de joc hi
ha que estar en les institucions, i per a estar en les
institucions hi ha que jugar en les actuals regles del
joc.
Si hi ha alguna cosa que pareix estar clara
és que els polítics nacionalistes valencians no hem
sigut capaços d'articular una proposta prou atractiva com
per a canalitzar a l'escassa (encara que no insuficient)
base nacionalista, no se li ha presentat un projecte
adequat sinó diversos projectes dispersos i enfrontats
entre si; i no em referisc a l'existència de diversos
partits autodenominats nacionalistes, sinó a l'existència
de diversos models de nació.
Per a que puga quallar un moviment
nacionalista, és necessari en primer lloc que un projecte
clar i definit al què poder adherir-se, un projecte que
no implique la lluita entre germans sinó ab els germans
per un futur comú i és en açò precisament en lo que
els polítics valencians han o hem fallat fins a la data.
En compte d'este model unívoc de nació,
s'ha presentat a la societat diverses opcions que per
separat no han sigut capaços de consolidar i fonamentar
un nacionalisme social. És més, cada u dels models
nacionals ha procurat carregar-se de motius que
impossibiliten la formació d'un projecte comú.
A la societat es presentaren des del primer
moment dos models distints que, amagats baix el paraigua
del nacionalisme, no han sigut més que simples
regionalismes i que si bé han evolucionat ab distinta
sort, en part continuen presentant les mateixes carències,
els mateixos perjuís i la mateixa base ideològica.
Ha arriba’t el moment de pendre decissions,
de mirar quines propostes hem oferit a la societat, quines
han segut les nostres estrategies fallides i actuar en
conseqüencia. Hi ha al meu entendre dos maneres de buscar
el futur.
La primera es la més comoda, la menos
costosa, i inclus la mes factible. Continuar com estem,
fent cada u la guerra pel seu conte, dividint-nos i
subdividint-nos una i atra volta mentrimentres els
botifles nos miren des de les institucions en despreci.
Esta opció no necessita de renuncies, de
negociació, ni de dialec. Esta opció nomes exigis
fidelitat cega al grup, analisis de sanc cada semana per a
comprobar que no s’ha perdut ni una miqueta de
fonamentalisme i depuració dels qui dubten de la fe
verdadera.
L’atra opció es la més complicada,
dificultosa i la que requerix més sacrifici. En compte de
ser vores d'un riu voler ser el mateix riu i per a ser-ho
hem de tindre un nou punt de partida, no ens servix
heretar nacionalismes copiats de models aliens, necessitem
reinventar el nostre propi model, un model de nació
valenciana clar, definit, unívoc i majoritari.
La clau per a arribar a este objectiu és la
unió, pero no la unió a cualsevol preu ni de cualsevol
manera. Com en els matrimonis hi ha dos clases d’unio;
la de cominencia i la del amor. La primera es filla dels
interesos y mare de l’infidelitat, la segon es fruit del
coneiximent, del voler estar junts per que se es dos parts
d’un tot que no son res sense l’atra part.
En la política valenciana ja s’an fet
proves de matrimonis de conveniencia en els que el estar
representats en les institucions era motiu suficient com
per a casar-se en qui fora i ja sabem el resultat. En el
millor dels casos, acabada la cominencia nos retornà al
punt inicial i en el pijor, nos estigmatisà de per vida,
nos afona furtant-nos les rejoles del nostre edifici per a
fer mes gran el seu i al final, les dos opcions nos han
dut al mateix lloc, al fred i obscur extraparlamentarisme.
Seria desitjable que escomençarem a pensar
en casar-nos enamorats, en unir les nostres forces no per
a tindre un silló en propietat (tot es sacrifica per la
Patria i al final es sacrifica la Patria pel silló), unir
les nostres forces per la Nació, el nostre model de Nació
eixit del diàleg que ens permeta arribar a uns acords mínims
no asoles per a la unió electoral, sinó també per a la
unitat d'acció, la unitat en la construcció nacional.
¿Com construir el nostre propi model
nacional? Potser siga esta la pregunta més difícil de
contestar, però en primer lloc pense que hauríem de
deprendre de la nostra experiència i dels nostres errors
(per a això deuríem abans haver-los reconegut). En segon
lloc haurem d'abandonar del regionalisme que supedita el
model de nació a una estructura superior ja siga esta
l'espanyola o la catalana i que nega de fet la nostra
possibilitat de ser una nació europea.
Però sobretot, la Nació Valenciana ha de
construir-se ab la societat, no al marge d'esta, hem de
ser capaços d'entendre que la nostra missió és la
d'acompanyar als infidels en el camí, no la de predicar
entre conversos.
|
